Dia 10 de desembre es commemoren els 76 anys de la Declaració dels Drets Humans per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Tots coneixem aquesta declaració i fins i tot podríem anomenar alguns dels principals articles, especialment dels que es qualifiquen com drets individuals, com el dret a la vida o el dret a la […]
Dia 10 de desembre es commemoren els 76 anys de la Declaració dels Drets Humans per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Tots coneixem aquesta declaració i fins i tot podríem anomenar alguns dels principals articles, especialment dels que es qualifiquen com drets individuals, com el dret a la vida o el dret a la llibertat. També coneixem tots els que ens permeten participar en la vida social i política, com la llibertat de pensament o la igualtat davant la llei. I fins i tot, els coneguts com a drets econòmics, socials i culturals, com el dret a l’educació, a l’habitatge digne o a la salut física i mental.
Però avui ens volem centrar en dos articles no tan coneguts i que es situen als darrers llocs de la Declaració, però no per això són menys importants, tal com ens està mostrant la realitat avui mateix. Vegem-los:
Article 28. Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius [la negreta és nostra].
Article 29.
1.Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.
[les negretes són nostres].
Això vol dir que tenim deures respecte a les altres persones, els drets i les llibertats de les quals hem de protegir.
És a dir, com resa l’article 28, tenim dret a que les institucions que garanteixen l’ordre social i les que garanteixen l’ordre internacional siguin també les que facin efectius tots els drets que apareixen a la Declaració. Per tant, hi haurem d’exigir a les institucions que treballin per l’efectivitat, la universalitat i la inalienabilitat dels drets. I, a més, i tal com enuncia l’article 29, tenim el deure de fer-ho, tenim el deure davant les altres persones de treballar per a que es respectin els seus drets i llibertats.
LA LLEI DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA QUE EL PP I VOX VOLEN DEROGAR PROTEGEIX ELS DRETS HUMANS
És per això que volem aquí mostrar el nostre absolut rebuig i desacord davant la proposta del PP i de Vox de Derogació de la LLei de Memòria Democràtica de les Balears, llei que, tal com enuncia a l’exposició de motius, atorgava drets a les víctimes de violacions de drets humans i intentava rescabalar un deute pendent amb les persones i entitats que varen impulsar i defensar la democràcia durant la II República, amb aquelles que patiren repressió durant la Guerra Civil i la dictadura, i així mateix, amb aquelles que lluitaren activament pel restabliment de la democràcia durant la dictadura franquista i la Transició fins l’aprovació del nostre Estatut d’Autonomia i que en molts casos també varen ser represaliades (Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears). I afegeix encara la mateixa exposició de motius que aquesta llei té per objecte el reconeixement i la garantia dels drets a la reparació, a la veritat i a la justícia de totes les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Així mateix, amb aquesta llei el Parlament de les Illes Balears condemna per primera vegada la dictadura franquista i rebutja qualsevol totalitarisme i règim antidemocràtic.
És clar que aquesta iniciativa de derogació del PP i Vox de la llei de Memòria a les Balears, posa en risc el dret a la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes de les greus violacions de drets humans comeses a Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme i dels seus familiars.
Per a recolçar-se al marc jurídic internacional, la citada llei parla de la Resolució 2004/72, de la Comissió de Drets Humans, de l’Organització de Nacions Unides, per la qual es va establir que «els Estats han d’adoptar mesures eficaces per lluitar contra la impunitat i per garantir el dret inalienable a la veritat, el deure de recordar i el dret a saber, i per tant s’han d’adoptar les mesures adequades per aconseguir el deure de recordar que incumbeix a l’Estat, per preservar els arxius i altres proves relatives a violacions dels drets humans i el dret humanitari i per facilitar el coneixement de tals violacions «[la negreta és nostra].
És per això que ens sembla no només absolutament rebutjable, sinó inconsistent i paradoxal, que aquesta Derogació es dugui al Parlament de les Illes Balears i especialment el mateix dia que celebrem i ens enorgullim de la commemoració dels 76 anys de la Declaració dels Drets Humans, donat que aquesta proposta constitueix una reculada en la tasca encara pendent de l’Estat d’abordar el passat com una qüestió de drets humans.
Pilar Riera Díaz
En record del meu padrí, Joan Riera Sampol, assassinat per “rojo” el 1936, del qual encara no tenim els ossos, només la memòria.
