Catalunya
Catalunya
0

Les desaparegudes ‘culpables’ a Mèxic

Autora: Aleida Quintana, defensora que treballa per persones desaparegudes a Mèxic. Quan parlem de Mèxic i la terrible crisi de drets humans a què s’enfronta, regularment es desdibuixen un seguit de violències, sobretot les que pateixen les dones. Es parla ben poc de la seva constant i cada vegada més gran resistència davant d’un Estat […]

Autora: Aleida Quintana, defensora que treballa per persones desaparegudes a Mèxic.

Quan parlem de Mèxic i la terrible crisi de drets humans a què s’enfronta, regularment es desdibuixen un seguit de violències, sobretot les que pateixen les dones. Es parla ben poc de la seva constant i cada vegada més gran resistència davant d’un Estat que fa de tot menys vetllar pels seus drets. Quan penso en la desaparició de persones, em vénen a la ment dos grups: les dones desaparegudes que lluiten cada dia per alliberar-se de les xarxes criminals que les violen, exploten i assassinen i les dones que busquen dia i nit els seus éssers estimats.

La desaparició de persones a Mèxic s’ha incrementat de manera alarmant, juntament amb la violència i la inseguretat vinculades al crim organitzat i a les estratègies polítiques adreçades a combatre el narcotràfic. El 6 d’agost, durant una entrevista, l’ex ministra Olga Sánchez Cordero, va reconèixer l’existència d’almenys 80 mil persones desaparegudes en els últims 12 anys.

Durant el treball d’acompanyament a famílies de persones desaparegudes i dones supervivents, vaig aconseguir documentar que un gran percentatge de nenes i dones reportades com desaparegudes en el seu lloc d’origen són privades de la seva llibertat amb la finalitat de sotmetre-les a violència sexual i/o a diferents modalitats de tràfic de persones com el treball domèstic forçat, la mendicitat, el matrimoni forçat i l’explotació sexual ja sigui per grups delictius, càrtels del narcotràfic, agents d’estat o particulars. Els mecanismes per captar-les són diversos i amb el pas del temps i el sorgiment de noves tecnologies les xarxes criminals han aconseguit sofisticar-los. A més del rapte en la via pública; oferiments de treball com a models, cambreres i treball domèstic; l’enamorament en persona o per mitjà de les xarxes socials s’ha tornat el mètode més utilitzat pels grups delictius.

Inacció de les autoritats

Tenint coneixement d’això, les autoritats, lluny d’engegar investigacions immediates per trobar la persona desapareguda i generar un possible rescat, emprenen campanyes d’estigmatització per culpar la dona i la seva família dels fets i impedir que posin denúncies. Des del primer moment, les autoritats intenten convèncer a la família i afins que es tracta d’una desaparició voluntària al·legant que l’absent: “segur va marxar amb la parella”, “va marxar a veure món”, o “es va quedar embarassada i va marxar per evitar una discussió amb els pares”. En moltes ocasions són les pròpies autoritats els qui envien a mitjans de comunicació butlletins informatius on exposen a les víctimes com a “dones rebels, infidels, alcohòliques i drogoaddictes”, “dones que mantenien relacions amoroses amb homes en xarxes socials”; o responsabilitzen, principalment les mares, de no tenir-ne cura o haver educat “bé” a les seves filles.

Al febrer de 2016, el Fiscal General de l’Estat de Querétaro, lloc on van ser reportades com a  desaparegudes 1.356 persones en només 3 anys, de les quals 762 van ser dones, i on igual que la resta del país existeix un discurs oficial de negar la desaparició forçada, va fer una crida a les famílies: “demanaria la comprensió de les famílies perquè parin esment en els seus fills, perquè el 92.8 per cent de desaparicions són de gent que marxa per la seva voluntat”. De la mateixa manera a la pàgina web d’aquesta dependència van ser publicades un seguit de “mesures de prevenció” d’extraviament de menors entre les quals es pot llegir la següent: “Recorda que els teus fills i filles són la teva responsabilitat, el teu paper com a mare o pare és ser exemple i guia d’un bon comportament”. Aquests actes responsabilitzen a les mares de la desaparició de les seves filles, per la qual cosa el tema de seguretat recau en els ciutadans i no pas en les instàncies encarregades de garantir justícia.

L’estigma de les rescatades

Quan les nenes i dones són localitzades amb vida, les famílies s’enfronten a la narració d’horror d’allò que han viscut: tortura física i sexual, amenaces, explotació sexual. No obstant això, malgrat la violència soferta les dones localitzades, s’enfronten a un sistema de justícia que les revictimiza i amenaça. Ara les nenes i dones supervivents han d’enfrontar-se no només a les conseqüències físiques i emocionals d’allò que han viscut, sinó l’estigma social que les mateixes autoritats i mitjans de comunicacions han fabricat per minimitzar la problemàtica i culpar a tothom menys a les màfies, grups criminals, agents d’estat o particulars que valent-se de les seves aliances mútues fan desaparèixer, torturen, exploten i assassinen dones al nostre país.

El dolor es fa més gran quan les dones són localitzades sense vida, quan un d’aquests set feminicidis diaris a Mèxic truca a la porta i les famílies tenen com a únic testimoni el cos llastimat de les seves filles i el silenci omís de les autoritats, quan els mitjans de comunicació fan espectacle de la violència, exposant indolentment cossos torturats, llançats nus o seminus en paratges, rius i avingudes principals del nostre país. S’enfronten a les amenaces dels implicats i a la negativa constant de les autoritats a tipificar aquest delicte com a feminicidi. Els orfes s’enfronten a l’absència forçada de les seves mares, a institucions que els desconeixen, i a una societat que fa de tot per vèncer la por i enfrontar-se a un sistema sense justícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *