Catalunya
Catalunya
0

COP25: com queden els compromisos dels estats i l’activisme pel clima després de la cimera?

Aquest ha estat un any ple de manifestacions i reivindicacions als carrers de tot el món demanant canvis radicals que aportin a la societat una millora significativa. Els drets de les dones a nivell global, els drets socials a Xile o la demanda d’una democràcia plena a Hong Kong són només algunes de les protestes […]

Aquest ha estat un any ple de manifestacions i reivindicacions als carrers de tot el món demanant canvis radicals que aportin a la societat una millora significativa. Els drets de les dones a nivell global, els drets socials a Xile o la demanda d’una democràcia plena a Hong Kong són només algunes de les protestes que han revolucionat el planeta aquest 2019. Però n’hem vist moltes més: al Líban, França, Catalunya, Iran, Irak, Bolívia…

Text / Edició: Paula Iglesias Villegas

Una protesta, però, ha dominat per sobre de les altres. La mobilització global pel canvi climàtic ha aplegat molta gent arreu, sobretot joves. El món ha començat una carrera contra rellotge que encara podem guanyar. Fridays For Future, un moviment representat majoritàriament per població jove de tot el món que va començar l’agost del 2018 l’activista sueca Greta Thunberg, demana un canvi immediat davant de l’emergència climàtica que estem afrontant des de fa anys. Però no només els joves són els qui juguen un paper fonamental en el desenvolupament del moviment que vetlla pel planeta: els pobles indígenes també se situen en centre d’aquesta lluita.

Segons el 97% dels científics, el canvi climàtic és una realitat des de finals dels segle XIX i ha empitjorat significativament fins a l’actualitat. A més , l’acció humana és la principal causa d’acceleració del canvi climàtic (el que es coneix com a canvi climàtic antropogènic). Per últim, però no menys important, el canvi climàtic té, i tindrà, conseqüències catastròfiques i devastadores per a l’ésser humà.

Tot i la força que han adquirit aquests moviments ecologistes, encara hi ha un alt percentatge de la població que es nega rotundament a acceptar una realitat que posa en risc els drets humans de milers de persones a tot el món. I és per aquesta raó que la COP25 de Madrid és la principal prova que els drets humans malauradament encara segueixen tenint un paper molt secundari en les negociacions sobre el clima.

Després d’un anyde vagues escolars pel clima i protestes multitudinàries a molts països del món, el desembre ha estat marcat per la Cimera del Clima (COP25), -una conferència de Nacions Unides que aplega diferents països de tot el món per adoptar estàndards per combatre el canvi climàtic-. Tot i que aquest any la COP25 hauria d’haver tingut lloc a Xile, la situació política a causa de les protestes ciutadanes per la retallada de drets socials va forçar-nela reubicació, desplaçant-se a Madrid.

Les expectatives de la COP25 d’aquest any estaven situades en un punt molt alt. Els i les participants d’aquest conferència tenien com a repte principal tancar el llibre de normes de l’Acord de París, que establiria les bases per a reduir l’augment de les temperatures a nivell global (és a dir, no superar l’1,5ºC) i reduir a 0 els gasos d’efecte hivernacle.

Les dones, en primera línia de l’activisme climàtic

En una Cimera en la qual activistes de tot el món han volgut tenir veu, les dones han estat en primera línia. Greta Thunberg, una de les principals protagonistes de la COP25, s’ha convertit en una figura familiar per a tots nosaltres en tot el que té a veure amb la lluita contra el canvi climàtic. Tot i que l’activista sueca va acaparar gran part de l’atenció en els onze dies de reunions, no és l’única activista internacional que va assistir a les manifestacions del 6 de desembre a Madrid, o a les conferències que han tingut lloc al llarg dels dies.

Marinel Sumook (Filipines) és una altra activista que va començar la lluita contra el canvi climàtic quan tenia 16 anys. Tot i que tant la Greta Thunberg com la Marinel Sumook tenen els mateixos objectius, hi ha una diferència clau entre totes dues: la Marinel va ser víctima del canvi climàtic en primera persona. Al 2013, les Illes Filipines van ser arrasades pel cicló Yolanda. Sis anys després, les persones que van perdre-ho tot per la catàstrofe climàtica no han pogut recuperar-se, ja que el govern de Filipines ha donat l’esquena a les víctimes.

Per una altra banda, trobem Patricia Gualinga o Margoth Escobar (lideresses de Dones Amazòniques Defensores de la Selva de les Bases enfront de l’Extractivisme). L’Equador té nombroses reserves de recursos naturals. Gran part d’elles estan amagades a regions de l’Amazònia, casa de moltes comunitats indígenes. L’equilibri entre la natura i aquestes comunitats indígenes es va perdre al segle passat, quan centenars d’empreses mineres i petrolieres van contaminar els rius i les terres i van començar a expulsar les comunitats mitjançant amenaces, agressions i, fins i tot, assassinats.

Aquests són només quatre exemples de totes aquelles dones que han participat a la COP25 amb la finalitat de reivindicar i posar de relleu la situació d’emergència climàtica a què ens enfrontem.

Justícia climàtica i salvaguardes per als drets humans

Amnistia Internacional, al llarg de la COP25, va instar als negociadors a escoltar les demandes de les persones i a tenir molt en compte els drets humans en les seves decisions. Les qüestions que es promovien a la conferència no eren menors. Les peticions d’acció i justícia climàtica són raons per les quals persones de tot el món estan en risc, i és per això que si no hi ha una connexió entre les peticions ciutadanes i els negociadors, es donarà pas a més catàstrofes relacionades amb els drets humans i el clima.

Tot i que les expectatives d’aquesta conferència estaven situades a un punt molt alt, els resultats han estat considerats com a decebedors i un fracàs. Els Estats participants van ser incapaços, un cop més, d’arribar a un acord sobre els mecanismes que permeten l’intercanvi de drets d’emissió (comerç del carboni). A més, no van mostrar la seva disposició a incloure en els nous objectius una referència explícita a les salvaguardes de drets humans.

El secretari general de l’ONU, António Guterres, va expressar la seva decepció amb els resultats finals de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic del 2019 i mostra la seva obstinació per seguir lluitant en contra del canvi climàtic. “Estic decebut amb els resultats de la COP 25. La comunitat internacional ha perdut una oportunitat important (…) per afrontar la crisi climàtica. Però no ens hem de rendir, i no em rendiré”.

La COP25 va finalitzar dos dies després del que s’havia establert amb un acord de mínims i sense superar les expectatives generades. Des d’Amnistia Internacional pensem que encara som a temps: que encara no és massa tard perquè els països industrialitzats, principals responsables de les emissions de gasos efecte hivernacle, facin el que han de fer i contribueixin de forma equitativa a preservar els drets a la vida, a l’alimentació i altres drets humans de les persones més afectades pels efectes del canvi climàtic, que són els països més empobrits. Cal acordar l’establiment d’un mecanisme internacional de finançament eficaç i just per proporcionar fons nous i addicionals a les persones afectades dels països en desenvolupament.

L’emergència climàtica és una de les principals amenaces sobre els drets humans de la nostra època: el temps s’acaba i el temps d’actuar és ara. És per això que, al 2020, hem de jugar encara més fort, exigint una acció climàtica amb objectius ambiciosos i que siguin respectuosos amb els drets humans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *