Rubén Sancho: “Igual que l’odi s’aprèn, l’apreciació entusiasta de la diversitat també s’aprèn” Per Ester Saiz Balbastre Rubén Sancho Martínez és Secretari Autonòmic d’Igualtat i Diversitat de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Psicologia, Sancho ha desenvolupat gran part de la seua trajectòria professional a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTBI. Va ser Secretari General […]
Rubén Sancho: “Igual que l’odi s’aprèn, l’apreciació entusiasta de la diversitat també s’aprèn”
Per Ester Saiz Balbastre
Rubén Sancho Martínez és Secretari Autonòmic d’Igualtat i Diversitat de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Psicologia, Sancho ha desenvolupat gran part de la seua trajectòria professional a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTBI. Va ser Secretari General de la Federació Estatal de Lesbianes, Gays, Transexuals i Bisexuals (FELGTB), així com màxim dirigent de l’associació LGTBI valenciana Lambda durant dos anys. En 2.001 va rebre el premi Margarida Borràs pel seu activisme en la prevenció del VIH.
La seua defensa dels drets humans també és reconeguda pel grup local Amnistia Internacional València. És per això que Rubén Sancho va ser convidat a participar en l’onzena edició dels “Dimarts negres” de l’organització, un esdeveniment que es va dedicar a la reflexió sobre els delictes d’odi homòfobs a través del llibre Reflejos en un ojo dorado.
P: A Espanya hi ha acceptació de la diversitat sexual o simplement tolerància?
R: Espanya és un dels països amb els percentatges més alts d’Europa quan es fan enquestes sobre l’acceptació de la diversitat sexual, el matrimoni igualitari… Per tant, això indica que efectivament ha hagut un canvi social molt important i que majoritàriament les persones accepten la diversitat sexual.
Ara, el que hem de qüestionar-nos és que entenem per “acceptació” i per “tolerància”. Per exemple, la paraula “tolerància” té un component negatiu, ja que és l’acceptació resignada d’alguna qüestió. És el que passa quan no t’agrada alguna cosa, però la toleres, perquè no tens cap altra opció o perquè la llei t’obliga a fer-ho.
I què vol dir l’acceptació? Perquè també podríem entendre que hi ha una acceptació tolerant. O estem parlant d’una acceptació entusiasta i “gozosa” de la diversitat? Jo crec que quan parlem de l’acceptació d’una realitat diversa – la diversitat – nosaltres la definim com un estat que va més enllà del respecte, tot i que evidentment aquest és una condició necessària en la convivència democràtica. Jo voldria anar cap a una societat on hi ha una vivència feliç de la diversitat. No es tracta només d’acceptar que la societat és diversa, i que la diversitat de l’altre no em suposa cap problema, sinó que hi ha un punt més. I és que jo vaig cap a eixa diversitat d’una forma oberta, amb una actitud de retrobament amb la diferència de l’altre perquè m’aporta coses.
Per això no només hem de cultivar el respecte, sinó que s’ha de transmetre la intenció de compartir la diversitat de l’altre. Aquest és un enfoc positiu de la diversitat. Evidentment, la diferència també pot comportar friccions, ja que allò diferent sol suposar un repte intel·lectual o d’altres característiques. Tot i així, quan es té una actitud sense prejudicis cap a la diferència és més fàcil acostar-se a aquesta des de la curiositat, la voluntat de comprendre i, sobre tot, la voluntat que eixa diferència em canvie, m’aporte coses.
Per tant, quan ens movem en el marc de les paraules hem de tenir en compte quin significat hi ha darrere. Perquè segurament hi ha molta gent que accepta la diversitat sexual, és a dir, es conforma amb el fet que hi ha persones que viuen la sexualitat, desig o identitat de manera diferent. Però eixa acceptació no significa que hi haja un actitud oberta cap a l’altre. Aleshores, jo crec que hem de promoure una cultura de l’encontre, que siga proactiva cap a eixa diversitat.
En general, jo pense que la societat espanyola sí que està oberta cap a la diversitat sexual. És cert que últimament hi ha algunes manifestacions lgtbifòbiques, agressions, pintades, danys en mobiliari urbà que estava pintat amb l’arc de Sant Martí… però la situació del col·lectiu LGTBI en Espanya és prou bona. Hi ha altres països on el nivell d’agressions és molt major.
El repte és aconseguir el convenciment afectiu i cognitiu que les persones LGTBI són iguals que les persones heterosexuals. Encara hi ha molt per fer? Sí, hi ha coses pendents, i de vegades actituds regressives. Encara així, tota conquesta s’ha de seguir treballant.
Per això, és important l’educació en valors com l’acceptació de la diversitat i l’educació integral de la persona, que va més enllà dels coneixements acadèmics. L’educació no pot ser simplement instrucció, sinó acompanyament de la infància i els joves en el procés de construcció de la seua identitat. Això es fa a través de dinàmiques pròpies en els col·legis i instituts que atenguen els temes que preocupen els joves, com la diversitat sexual, la violència de gènere, les relacions de parella…
En Espanya hi ha carència d’educació sexual integral. I quan parle d’educació sexual no em referisc a les relacions coitals o genitals, sinó a un ensenyament que atorgue ferramentes per a viure la pròpia sexualitat amb tranquil·litat, llibertat, responsabilitat… Perquè quan jo visc el meu desig d’una manera positiva i constructiva, la sexualitat de l’altre, com s’identifica, com s’expressa com a home o dona… no em suposa un problema. En canvi, si jo experimente malament la meua sexualitat, és possible que el fet que una altra persona la visca de manera lliure es convertisca en un problema. Per tant, l’educació sexual és una ferramenta importantíssima que hauria d’implantar-se de manera transversal en el sistema educatiu per a preparar els joves per a la vida.
A més a més, l’educació sexual també es relaciona amb respectar els valors dels altres des de la llibertat. Quan no hi ha educació sexual, la nostra idea de la diversitat sexual es construeix només a partir d’allò que vivim en el nostre entorn familiar, l’entorn més immediat d’amics, el barri… Si en aquests cercles hi ha prejudicis, estereotips, ignorància… és més fàcil que jo adopte eixos valors, perquè no tinc les eines per a construir el meu propi criteri sobre una realitat. Si jo visc en un entorn d’intolerància, jo aprenc a ser intolerant. Perquè l’odi s’aprèn, ningú naix intolerant.
Tot i així, igual que l’odi s’aprèn, l’apreciació entusiasta de la diversitat també s’aprèn. Però dependrà molt de quina influència té en la societat l’acompanyament dels individus en la construcció de la seua personalitat.
Jo crec que les institucions públiques tenen un paper en açò. Es tracta de fer una aposta que no és ideològica de manera partidista, sinó en el sentit que entén que l’educació en valors és una ferramenta fonamental per a l’individu. Jo pense que és importantíssim educar a la gent jove en allò que significa la ciutadania i la democràcia, perquè quan les persones estan ben informades sobre els seus drets, sobre com exercir-los… és difícil que hi haja partits o corrents ideològics que els manipulen. Té sentit que en una societat democràtica avançada la gent no conega quins són els seus drets i deures com a ciutadans? Per a mi no, perquè això significa que acabaràs deixant que siguen altres els qui decideixen per tu.
L’educació sexual és una ferramenta més per a intentar que les persones no només siguen felices, sinó que accepten la felicitat de l’altre en la seua diversitat sexual.
P: Quines normatives en relació amb els drets LGTBI s’han desenvolupat des que es va signar l’Acord del Botànic a la Comunitat Valenciana?
R: Les normatives més importants que ha aprovat el Botànic en aquest sentit són la Llei Trans i la Llei LGTBI, que estaven en l’acord del Botànic de 2.015, i han sigut un compromís tant durant el govern del Botànic I com el II. En eixe acord hi havia un compromís en desenvolupar unes lleis que protegiren les persones LGTBI i, en especial, les persones trans. En principi, la primera llei que s’anava a fer era la LGTBI. No obstant, es va considerar des del col·lectiu LGTBI que les persones trans arrossegaven una situació més difícil, més precària… de discriminació, vulneració de drets i marginalització. Açò va provocar que es decidira començar per eixa llei i després arribar a l’altra. I així es va fer, es va aprovar primer la Llei Trans i després la Llei LGTBI.
La Llei Trans el que intenta és ajudar als homes i les dones trans a viure amb més tranquil·litat i més oportunitats la seua realitat. Tot això dins de les competències d’una administració autonòmica, que té unes limitacions front a l’administració estatal. A nivell autonòmic treballem tot allò relacionat amb mesures de promoció, inclusió i no discriminació.
La pròpia Llei Trans deia que s’havia de constituir un Consell consultiu trans, – que ja està constituït – amb persones trans de tota la Comunitat Valenciana. I ara s’està constituint el Consell consultiu LGTBI, que s’encarregarà de fer un seguiment de la llei, però també de la propera Estratègia valenciana LGTBI.
També tenim una estratègia valenciana contra els delictes d’odi, els quals al cap i a la fi es relacionen amb la lgtbifòbia. Eixa estratègia s’anomena Estratègia Valenciana per la Igualtat de Tracte, la No Discriminació i la Prevenció dels Delictes d’Odi. És més genèrica, però també hi ha qüestions relacionades amb la diversitat sexual.
Estes ferramentes, les lleis, els consells i les estratègies, són els instruments normatius més importants per a anar treballant en la inclusió social, la no discriminació… Per a nosaltres la paraula clau és la “inclusió social”, que és diferent a la “integració social”. La “integració social” significa que aquella persona fora del sistema hegemònic pot integrar-se i formar part d’aquest, però des de la seua diferència, és a dir, separat de mi. En canvi, nosaltres concebem la “inclusió social” de manera que tots els llocs que hi ha a la societat pertanyen a tothom. No es tracta de que hi haja parcel·les separades on està la teua diversitat separada d’altra diversitat i de la societat en el seu conjunt, sinó que les diversitats s’entrellacen.
Hi ha societats que sí que han emprat fórmules d’integració social, però nosaltres optem per la via de la inclusió. La societat és una, però molt diversa, i tots hem de tindre les mateixes oportunitats. No hi ha parcel·les diferenciades de poder, o parcel·les que facen de la teua realitat siga una mena de gueto. No es tracta d’ignorar les diferències entre persones de diferents col·lectius socials, sinó d’acceptar-les i atendre-les, però des d’una òptica d’inclusió social.
P: Aleshores, per concretar, quins són els principals reptes per enfrontar en l’actualitat en relació amb els drets del col·lectiu LGTBI?
R: El repte és procurar, a través de diverses vies i instruments, que en la societat espanyola i valenciana capiem tots des de les nostres diversitats i d’una manera positiva. En el cas LGTBI, per a que es duga a terme açò calen normatives que diguen de manera explícita allò que no es pot fer. Per exemple, mitjançant la Llei LGTBI nosaltres hem prohibit les teràpies reparatives.
Així mateix, les normes han de dir com s’han de fer les coses millor. Aleshores, hi ha mesures que són de promoció, com la inserció laboral mitjançant mesures de discriminació positiva en aquells àmbits de la vida on les persones del col·lectiu LGTBI tenen més dificultats, amb l’objectiu que puguen superar-les.
Un altre repte és la visibilitat. Si tinc por al fet que els meus companys de treball s’assabenten que soc homosexual – perquè em poden acomiadar o vaig a ser objecte d’intimidacions, burles, agressions per aquest motiu… – jo vaig a tendir a reprimir aquesta part de mi. I això no és just. La llei ha de promoure els canvis socials, organitzatius… que permeten a les persones que són objecte de discriminació deixar de ser-ho, i que sancionen als qui les discriminen.
Però les lleis no canvien la societat, l’altre instrument és l’educació. Açò significa que tothom s’incorpora a un procés d’educació que, com he dit abans, no pot ser només d’instrucció acadèmica o preparació per a la vida laboral, sinó també d’acompanyament a la persona en la seua construcció com a ciutadà implicat, actiu i útil per a la resta de la societat des de la seua diversitat.
Al mateix temps, és important el diàleg social, on estan els mitjans de comunicació, les campanyes de sensibilització, de conscienciació de la societat… i eixe esforç també el fan les administracions, les organitzacions socials…
Quan vols canviar la societat, has d’explicar-li coses sobre la teua realitat, els teus problemes, els teus estats… De vegades ha fet més per la conscienciació social una pel·lícula o una sèrie que una campanya institucional. És molt important, per exemple, que en un producte audiovisual hi haja personatges diversos la personalitat dels quals no gire en torn a la seua orientació sexual o identitat de gènere. Això fa molt més a l’hora d’educar a la societat que una campanya. És per això que també hi ha series i pel·lícules que van conformant l’opinió pública i dels joves.
Eixa part de diàleg social és important, però lamentablement en aquest diàleg que entaulen tots els agents socials també han aparegut discursos lgtbifòbics, com l’autobús d’Hazte Oir. El que s’ha de fer front a eixes veus és alçar d’altres que ajuden a desmuntar estereotips, desvetllar mentires i explicar la realitat tal i com la viuen les persones del col·lectiu LGTBI.
En aquest sentit, la representació juga també un paper important. Sí que és necessari que hi haja persones LGTBI que tinguen una projecció pública i donen el pas de dir quina és la seua identitat i orientació sexual. Açò ajuda tant a les persones LGTBI que estan en un procés de construcció de la seua identitat a auto afirmar-se com a la resta de la societat a que observe que les persones LGTBI tenen qualsevol lloc.
Quan arribarem a una societat plenament inclusiva per al col·lectiu LGTBI? Quan entenguem que hi ha persones del col·lectiu en totes parts i açò no siga un fet que cride l’atenció. Perquè si crida l’atenció és que encara no hem arribat a la plena igualtat. Serà en eixe moment quan estem en una societat plenament igualitària i inclusiva, però encara queda molt per fer.
P: Sobre l’atac homòfob a Alacant per part d’un grup d’almenys 15 persones – la majoria adolescents o joves –, els atacs a la seu de Lambda el mes passat o algunes agressions transfobes que s’han produït recentment, com per exemple a Benidorm. És possible que s’haja produït un augment dels atacs lgtbifòbics en la Comunitat València arran la major visibilitat de l’extrema dreta i la seua entrada en les institucions?, què es pot fer perquè no es produïsquen aquest tipus d’agressions?
R: Quan jo era jove, els atacs homòfobs que hi havia en aquella època no es coneixien, perquè no es denunciaven. I encara que es denunciaren en una comissaria, no es feien públics, no es difonien en els mitjans. Jo crec que conforme van avançant els drets, i la gent comença a ser conscient que té dret a ser qui és, també es consciencia que ha de posar una denúncia.
En relació a l’augment de les denúncies és complicat fer una valoració, perquè el fet que hi haja més denuncies pot significar que la gent ara s’atreveix més a denunciar. I açò és important. Jo estic segur que hi ha molta gent que encara no ho fa, perquè igual té por de les conseqüències o no vol afrontar el fet de posar una denuncia, anar a un judici… però és important denunciar, en aquest cas i en qualsevol altre tipus violència o intolerància.
El que no hauríem de fer és traduir aquest ressò dels atacs lgtbifòbics en l’existència d’una onada de violència i donar la sensació que el món és més perillós del que és. En relació de l’acceptació de la diversitat sexual, jo crec que en Espanya, en general, malgrat que hi ha agressions, discriminació… la gent pot viure la seua llibertat prou bé.
El que passa és que quan hi ha més visibilitat, també hi ha més risc de patir una agressió. Jo crec que els joves hui en dia estan sent capaços de visibilitzar-se com a gays, bisexuals, lesbianes o transsexuals en el seu entorn d’una manera que en la meua època era més difícil. Nosaltres hem de garantir que l’espai educatiu siga un espai segur per a totes les persones, també les LGTBI, i que puguen viure la seua orientació i identitat sexual de manera lliure. Les agressions s’han de previndre des de l’àmbit educatiu i des de l’àmbit laboral, però també s’ha de convèncer a la gent que cal denunciar.
És difícil dir si hi ha més agressions ara que en el passat, però el que sí que podem mesurar és que ara hi ha més denúncies, perquè les persones s’atreveixen. Fa trenta anys no succeïa així.
A mi el que em preocupa és que després d’una època en què sí que ha hagut prou consens després de l’aprovació del matrimoni igualitari, de que tots som iguals en drets… hi haja un retorn de certs discursos lgtbifòbics. La reactivació d’aquest tipus de discursos que formen part de la identitat de certes organitzacions o partits pot contribuir a sustentar la intolerància d’algunes persones i que aquesta intolerància acabe manifestant-se en forma d’agressió. Per això haurem de veure com evolucionen les coses.
En tot cas, els discursos lgtbifòbics s’ha de contrarestar amb la paraula. És a dir, explicar d’allò que s’està dient què es veritat, què no ho és, què està basat en un prejudici… I sí que és important que una societat democràtica es plante i confronte amb la paraula als qui tenen posicions antidemocràtiques. Jo espere que la societat espanyola i valenciana continue amb un nivell alt de diàleg, confiança, tranquil·litat… i s’assabente que tots tenim els mateixos drets i podem conviure en llibertat i igualtat. Mentre al final siga una minoria la que es manifeste de manera violenta, significarà que els radicals segueixen arraconats. S’ha d’intentar que aquests no convencen a la majoria de la població que el seu discurs sectari ha de ser una posició hegemònica. Front a la intolerància cal que la gent que té valors democràtics continue sent majoria.
