Autor: Alberto Senante – Amnistia Internacional Espanya El que va passar fa un any a la platja de Ceuta mostra com la política de fronteres posa en risc la vida de les persones que tracten d’arribar al sud d’Europa. El Govern espanyol ha introduït esmenes a la Llei de Seguretat Ciutadana amb la finalitat de […]
Autor: Alberto Senante – Amnistia Internacional Espanya
El que va passar fa un any a la platja de Ceuta mostra com la política de fronteres posa en risc la vida de les persones que tracten d’arribar al sud d’Europa.
El Govern espanyol ha introduït esmenes a la Llei de Seguretat Ciutadana amb la finalitat de donar cobertura legal a les ‘devolucions en calent’.
Fa un any almenys 14 persones van morir a pocs metres d’arribar a la platja del Tarajal, la riba espanyola més propera a la frontera entre el Marroc i Ceuta. Sabem molt del que va passar aquell matí, gràcies a diversos vídeos de la Guàrdia Civil i al testimoni d’alguns dels supervivents d’aquell intent d’entrar a Espanya. Però, ara com ara, la del Tarajal és una història de números, en la qual no es coneixen els noms dels seus protagonistes.
Se sap, per exemple, que van ser al voltant de 200 persones les que van intentar entrar a Espanya aquell dia a l’alba. D’aquestes, unes 90 van arribar a les aigües que banyen la zona fronterera. La causa de les 14 morts confirmades va ser per ofegament, i 23 persones van ser retornades al Marroc després de ser interceptats per agents espanyols.
Després que el ministre de l’Interior ho negués, categòricament i repetides vegades, el secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, va reconèixer en la seva comparencia al Congrés que es va disparar “material antidisturbis” per aturar els immigrants. També en aquesta ocasió coneixem millor els números que els noms. Agents de la Guàrdia Civil van llançar un total de 145 pilotes de goma i van utilitzar 5 pots de fum. No obstant això, segueix sense saber-se qui va donar l’ordre de disparar a un grup de 90 persones que s’amuntegaven dins del mar, assetjades a més per un vaixell marroquí de vigilància fronterera.
El segon de Fernández Díaz va destacar que cap dels immigrants que van arribar a la riba va presentar ferides i que només se’ls va disparar mentre estaven en aigües marroquines. Però per què no es va rescatar les persones que s’ofegaven? El ministeri de l’Interior va al·legar que no podien entrar en aigües estrangeres. La línia fronterera no va permetre passar als possibles rescatadorss, però sí a les pilotes de goma. Quinze persones van pagar amb la seva vida aquesta diferència de criteri.
Qui eren les persones que van morir aquell matí? Encara que es creu conèixer la identitat de sis dels morts, només un va ser identificat oficialment. I ja sembla impossible que puguin saber-se. Una vegada més, tenim el número, ens falten els noms.
Segons les imatges i els testimonis, la majoria eren homes joves provinents de països subsaharians. Així que podem endevinar que van trobar la mort en l’última etapa d’un camí de mesos, o anys. Potser escapaven d’un conflicte, pot ser que uns altres volguessin reunir-se amb algun familiar a Europa, o senzillament fugien de la fam.
Algun d’aquests 14 homes morts, o dels 23 que van ser retornats després d’arribar a la riba, tal vegada van ser perseguits al seu país per les seves idees polítiques, o per la seva ètnia, o per la seva sexualitat. Això l’hagués convertit en refugiat i hauria obligat Espanya (segons les seves pròpies lleis), a concedir-li aquest estatut. Però això ja no ho sabrem. A la frontera de Ceuta i Melilla s’ha instaurat la norma de primer retorn (i en aquest cas, disparo), i així mai pregunto.
Una tragèdia ‘exemplar’
Els fets del 6 de febrer de 2014 a El Tarajal mostren com la política de fronteres espanyola i europea empeny milers de persones a prendre cada vegada més riscos per complir el seu somni de millorar les seves vides, o simplement de sobreviure. Es calcula que des de l’any 2000 han mort 22 mil persones tractant d’arribar a algun país del sud d’Europa. Una xifra que competeix, dramàticament, amb la que provoquen molts dels conflictes bèl·lics que tenen lloc al món avui dia.
Ha passat un any d’aquesta tragèdia ‘exemplar’, però res no ha canviat en la política de fronteres i amb prou feines sabem una mica més del que vam conèixer en els dies posteriors al 6 de febrer. La justícia sembla haver alentit tot el possible la investigació i el cas s’ha convertit en una patata calenta entre els jutjats de Ceuta i l’Audiència Nacional. Tot indica que ens quedarem sense saber els noms dels morts a la riba del Tarajal, i també els dels seus responsables.
Bé, alguna cosa sí que ha canviat durant aquest any. Ha empitjorat. A través de la Llei de Seguretat Ciutadana, el govern pretén introduir un canvi en la Llei d’Estrangeria que permetrà les devolucions, automàtiques i col·lectives, de les persones que creuin les fronteres de Ceuta i Melilla. És a dir, es pretén donar aparença de legalitat a les devolucions en calent, un acte contrari a les normes internacionals que Espanya s’ha compromès a respectar. En els propers dies, l’esmena es discutirà en el Senat.
Cap llei podrà, per si sola, frenar el drama humanitari de la frontera sud d’Europa. Però per descomptat només respectant les normes del dret internacional en el tracte a migrants i refugiats evitarem provocar noves tragèdies sense nom en les nostres ribes. Com la que va passar a la platja del Tarajal avui fa un any.
