Edició: Laura Vidal L’ocupació israeliana dels territoris palestins ha constituït 50 anys de violacions del dret internacional i dels drets humans a gran escala. Una de les conseqüències més devastadores per a la població palestina és l’accés als subministraments d’aigua neta i segura. Des de l’ocupació israeliana de Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de […]
Edició: Laura Vidal
L’ocupació israeliana dels territoris palestins ha constituït 50 anys de violacions del dret internacional i dels drets humans a gran escala. Una de les conseqüències més devastadores per a la població palestina és l’accés als subministraments d’aigua neta i segura.
Des de l’ocupació israeliana de Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza, al juny de 1967 i l’Ordre Militar 158 al novembre del mateix any, que establia que la població palestina no podia construir cap nova instal·lació per a l’abastiment d’aigua sense obtenir prèviament el permís de les forces armades israelianes, Israel segueix controlant tots els recursos hídrics i les infraestructures relacionades amb l’aigua en els territoris palestins ocupats, restringint l’accés de la població palestina a l’aigua. L‘obtenció d’aquest permís és poc menys que impossible.
No es poden perforar nous pous, instal·lar bombes ni aprofundir pous ja existents, i a més se’ls nega l’accés al riu Jordà i a les fonts d’aigua dolça. Israel controla fins i tot l’acumulació d’aigua de la pluja a la part més important de Cisjordània, i és freqüent que l’exèrcit israelià destrueixi les cisternes que condueixen a les comunitats palestines.
Al mateix temps que restringeix l’accés de la població palestina a l’aigua, Mekorot, l’empresa estatal israeliana d’abastiment d’aigua, ha desenvolupat les seves pròpies infraestructures hídriques i la seva xarxa d’abastament d’aigua, perforant sistemàticament pous i explotant fonts a la Cisjordània ocupada per abastir els seus propis ciutadans a Israel i en els assentaments, que són il·legals en virtut de l’ dret internacional.
Mekorot ven part de l’aigua a empreses de subministrament palestines, i les autoritats israelianes decideixen el volum, restringint l’accés, per el que les comunitats palestines es veuen obligades a comprar aigua dels EUA que es transporta en camions a preus molt més elevats, entre 4 i 10 dòlars per metre cúbic. En algunes de les comunitats més pobres, la despesa en aigua pot representar en ocasions la meitat dels ingressos mensuals d’una família.
A Gaza, entre el 90% i el 95% del subministrament d’aigua està contaminat i no és apte per al consum humà. Israel no permet el trasllat d’aigua de Cisjordània a Gaza, i l’únic recurs d’aigua dolça de Gaza, l’aqüífer costaner, és insuficient per satisfer les necessitats de la població i s’està esgotant gradualment a causa de l’extracció excessiva i s’està contaminat per aigües residuals i per la infiltració d’aigua del mar.
La desigualtat resultant en l’accés a l’aigua entre israelians i palestins és realment sorprenent. El consum d’aigua dels israelians és almenys quatre vegades més gran que el dels palestins que viuen als Territoris Palestins Ocupats. La població palestina consumeix de mitjana 73 litres d’aigua al dia per persona, quantitat molt inferior al mínim diari de 100 litres per càpita recomanat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En moltes comunitats ramaderes de Cisjordània, el consum d’aigua és de només 20 litres per persona i dia per a milers de palestins, segons la OCAH. En canvi, cada israeliana consumeix una mitjana de 300 litres d’aigua al dia, aproximadament.
Després de 50 anys, és hora que les autoritats israelianes posin fi a la discriminació en els territoris palestins ocupats i aixequin les restriccions actualment en vigor, que neguen a milions de palestins l’accés a aigua suficient per satisfer les seves necessitats personals i domèstiques i per a gaudir del seu dret a l’aigua, a l’alimentació, a la salut i a un nivell de vida adequat.
Efectes devastadors per a les comunitats de la vall del Jordà
Al setembre de 2017, un equip d’investigació d’Amnistia Internacional es va entrevistar amb persones residents a la vall del Jordà i va ser testimoni directe del catastròfic impacte que les restriccions d’aigua tenen en la vida diària de la gent.
Ihab Saleh, conreador de carabasses i cogombres que viu a Ein al Beida, ha vist com s‘assecava gradualment la deu local després que Mekorot perforés dos pous veïns per proveir a l’assentament israelià de Mehola. El volum d’aigua que les autoritats israelianes assignen al poble ha anat disminuint amb els anys, diu, i en nombroses ocasions s’ha tallat totalment el subministrament.
En molts casos, la terra en la qual viuen està classificada per Israel com a “zona militar tancada“. No només es limita el seu accés a l’aigua, sinó que també viuen sota l’amenaça constant de desallotjament forçós en aplicació d’ordres de demolició dels seus habitatges i propietats.
A dues famílies que vivien a la vora de la carretera 90, prop del poble d’Ein al Beida, els han destruït les seves cases i propietats dues vegades en els últims dos anys. En l’ocasió més recent, al desembre de 2016, l’exèrcit israelià va destruir dos habitatges i tots els dipòsits d’aigua pertanyents a les famílies.
A causa de l’escassetat d’aigua, els agricultors s’han vist obligats a diversificar els seus mitjans de vida tradicionals, cultivant plantes que requereixen menys aigua però també són menys rendibles, o bé buscar feina en explotacions agrícoles situades en tres assentaments israelians veïns, que tenen accés sense restriccions a l’aigua.
En virtut del dret internacional, Israel, com a potència ocupant als Territoris Palestins Ocupats, té la responsabilitat de respectar el dret humà a l’aigua de la població palestina. No només s’ha d’abstenir d’emprendre accions que violen aquest dret o menyscabin l’oportunitat de la població palestina de realitzar el dret, sinó també ha de prendre mesures deliberades, concretes i selectives per garantir el compliment i la realització plens d’aquest dret.
