Autora: Josefina Salomon Edició: Laura Vidal Cristel, de 25 anys, va ser detinguda pel Servei d’Immigració Control de Duanes dels EUA quan va creuar la frontera a Tijuana i va sol·licitar asil als Estats Units, ja que la seva vida corria perill en El Salvador, el seu país natal. Va ser traslladada al Centre de […]
Autora: Josefina Salomon
Edició: Laura Vidal
Cristel, de 25 anys, va ser detinguda pel Servei d’Immigració Control de Duanes dels EUA quan va creuar la frontera a Tijuana i va sol·licitar asil als Estats Units, ja que la seva vida corria perill en El Salvador, el seu país natal.
Va ser traslladada al Centre de Detenció d’Otay Mesa, a San Diego, Califòrnia, i va ser reclosa en règim d’aïllament.
Després de les amenaces de mort, les extorsions que la deixaven sense diners per comprar menjar i el tret que havia matat la seva parella tan sols uns mesos abans, sabia que quedar-se a El Salvador era un suïcidi.
Portava anys viatjant i ja no li quedaven llocs on escapar, i no podia suportar la idea de tornar a El Salvador.
Amnistia havia entrevistat a Cristel en sis ocasions en un any i mig en diferents punts entre El Salvador i Mèxic, i la seva història s’anava tornant més inquietant, se li notava l’esgotament, la frustració i la por, empitjorant progressivament la seva salut.
La vida a San Salvador, la capital de l’assassinat.
San Salvador té unes de les taxes d’assassinats més alta del món (81,2 de cada 100.000 habitants el 2016). A més a més, cada barri està controlat per una banda de delinqüents o «mara» que controlen la població a través de l’extorsió (forts «impostos» que els obliguen a pagar a les persones i les empreses).
Vam conèixer la Cristel el març de 2016.
Quedar amb ella a casa seva, en una de les zones més violentes de la ciutat, va requerir certa planificació. Primer vam haver de trobar algú que acceptés conduir fins allà, i després, acordar un pla d’emergència per si era necessari escapar.
A la trobada, vam anar dues persones, periodista i fotògraf, amb les finestres del cotxe baixades en tot moment, ja que a les maras locals volen veure exactament qui entra i qui surt de la seva àrea, i no els agraden els forasters. El conductor ens va esperar fora amb el cotxe encès, no vam tardar més de 30 minuts.
Ens va explicar que guanyava 5 dòlars americans al dia en el saló de bellesa on treballava, i la mara l’estava obligant a pagar 35 dòlars a la setmana. Avia vist persones assassinades per no pagar l’extorsió, i no ho podia denunciar a la policia perquè treballaven amb les maras.
Deia que viure a El Salvador no sempre havia sigut una tortura, ja que havia tingut una infància feliç tot i que sabia que era una dona, i que la seva família sempre l’hi havia donat suport quan va decidir vestir diferent, prendre hormones, maquillar-se i canviar-se de nom.
Però viure com una dona trans no era fàcil, les maras són organitzacions misògines. Quan el membre d’una mara local que intentava convèncer-la de sortir amb ell es va donar conte que era una dona trans, la seva situació va empitjorar i la van obligar a marxar del país.
La ONG COMCAVIS TRANS havia registrat 28 atacs greus contra persones trans a El Salvador entre gener i setembre de 2017, la majoria d’ells, homicidis.
Els perills de la fugida
Quan vam conèixer la Mara, ja havia fugit de El Salvador dues vegades, però va tornar quan la seva mare va caure greument malalta. El seu viatge als EUA va resultar més traumàtic del que podria haver-se imaginat.
Juntament amb amiga que també estava sent amenaçada per les maras, va creuar el riu poc profund que separa Guatemala de Mèxic i va agafar un taxi fins a la ciutat fronterera de Tapachula. Des d’allà, totes dues anaven a dirigir-se a la Ciutat de Mèxic i després, a Tijuana, a la frontera amb els Estats Units, per creuar des d’allà i posar-se fora de perill.
Però el taxi a Tapachula les va segrestar, se les va endur en una casa abandonada on les van robar i van abusar sexualment d’elles. Finalment van poder escapar una nit que els seus captors es van emborratxar i van oblidar-se de tancar la porta amb clau. Una dona les va trobar al carrer i les va portar a comissaria, on mai es va realitzar una investigació policial.
Enlloc és segur
Quan la Cristel va conèixer a Daniel*, esperava que les coses milloressin, però el membre de la mara que l’amenaçava no li va donar més opció que treballar pels carrers per la nit. Però les tarifes exigides com extorsió a les treballadores sexuals eren molt altes, a més de ser atacada repetidament. Quan va acudir a la policia, es va adonar que treballaven junts, estava atrapada.
Poc després, la mara va matar a Daniel*, i la van seguir amenaçant.
Cristel va intentar reunir tot el que els devia, va demanar ajuda a la seva mare, però no va aconseguir reunir els diners que necessitava.
Quan va anar a la policia i va veure que un oficial estava parlant amb un dels homes que l’estava amenaçant, va adonar-se’n que era hora de tornar a marxar.
Un viatge sense fi
Ens vam tornar a trobar amb la Cristel a Tapachula, l’últim lloc del mon on voldria estar. La vam veure molt deteriorada.
Li havien concedit un «visat humanitari» i vivia a Tapachula, però no podia quedar-se, ja que havia vist un membre de la mara que l’amenaçava a El Salvador, i que sabia que havia escapat perquè no els havia pagat.
Tornar al principi
Quan va poder reunir els diners, va creuar la frontera amb els Estats Units. Sabia que amb Trump, aconseguir asil als EUA seria molt més difícil, ja que pretén disminuir el nombre de persones refugiades admeses al país, augmentar el nombre de sol·licitants d’asil que romanen detinguts mentre es processen les seves sol·licituds (en lloc d’aplicar les alternatives a la detenció disponibles) i elevar el llindar per al “temor justificat” a la persecució dels i les sol·licitants com a fonament de l’asil.
El nombre de persones sol·licitants d’asil als EUA està creixent cada any, així com el nombre de denegacions d’aquestes sol·licituds. Només al 2016, 17.709 persones havien demanat asil.
Va ser detinguda pel Servei d’Immigració Control de Duanes dels EUA, i reclosa en règim d’aïllament al Centre de Detenció de Otay Taula, de Sant Diego, Califòrnia.
Després la van ubicar en una cel·la amb vuit homes durant un mes i mig, fins que es va celebrar la seva vista judicial. Cristel va tenir un advocat pro bono, però no va aconseguir obtenir asil. Des d’allà, la van traslladar a un altre centre de detenció a Arizona, la van emmanillar, la van pujar a un avió i la van enviar de tornada a El Salvador.
La última vegada que vam veure a la Cristel havia tornat a casa de la seva mare, als perilosos carrers i a les extorsions impossibles de pagar.
«Pensava que als EUA respectaven a les dones, però sé que no és així. Em van tractar com un paràsit, com a una criminal», va explicar Cristel.
«Estic esgotada d’haver de pagar per viure. Treballo i visc per a pagar l’extorsió». Cada vegada que no paga o es retarda un o dos dies, es brutalment colpejada.
La història de la Cristel no és única. Ella encarna una de les crisis de refugiats més invisibles del món. És víctima de la discriminació històrica i les polítiques d’immigració fracassades.
“No vull ser il·legal. Només vull viure i estar segura “, suplica Cristel.
“Però em mataran”, diu una vegada i una altra, sanglotant com si estigués en el seu propi funeral.
*Nom fictici
Una versió d’aquest text va ser publicada per The Washington Post
