Nascut en els camps de batalla d’Eritrea

Text: Kristin Hulaas Sunde
Traducció i edició en català: Ivan Renales

Els pares de l’Ibrahim van ser combatents veterans en la llarga guerra d’Eritrea per independitzar-se d’Etiòpia. Quan aquest conflicte va acabar el 1991, la seva mare, Aster Fissehatsion, va esdevenir una destacada política, i el seu pare, Mahmoud Ahmed Sherifo, va ser nomenat vicepresident. Al setembre de 2001, tots dos van ser arrestats després d’haver criticat el president, i ja no s’ha tornat a saber res d’ells. L’Ibrahim ens explica la seva història.

Com molts nens i nenes de la meva generació, vaig néixer en els camps de batalla d’Eritrea. En la nostra cabana camuflada -una extensió natural d’un pujol rocós-, vaig passar moments feliços al costat del meu afectuós pare de veu suau i la meva mare amorosa. L’única vida que vaig conèixer estava plena d’estoïcisme, valor i companyonia.

Els meus millors amics eren altres nens i nenes acostumats a viure en un caos  permanent: explosions, córrer cap als llocs segurs durant els bombardejos aeris, aplegar-se per entrar i sortir dels refugis contra bombardejos, veure els combatents anant o tornant del camp de batalla. Cantàvem cançons d’Eritrea: sobre la història, tradicions i lluites del nostre poble. Els meus pares van lluitar per la llibertat i sempre estaven en missions militars que els allunyaven de mi. Però jo em sentia privilegiat perquè coneixia altres nens i nenes de la guerra els pares dels quals mai no van tornar.

La vida semblava una festa

Tan aviat com els nostres combatents van alliberar Eritrea al maig del 1991, em vaig traslladar a la capital, Asmara. Allà la vida estava sorprenentment desproveïda de por. Vaig fer nous amics, anava a l’escola infantil i jugava als parcs del barri.

Em sorprenien moltes de les coses que m’envoltaven. Vivia en una casa amb aigua corrent i electricitat, portava roba bonica i sabates de debò. La vida a Asmara semblava una gran festa.

Els quatre anys següents van ser, amb diferència, els millors de la meva vida, però el 1998, quan era a punt d’acabar l’escola primària, Eritrea va tornar a entrar en guerra amb Etiòpia. El 2000, quan vaig passar a l’escola secundària, va acabar la guerra, deixant 19.000 joves eritreus morts. La discòrdia entre la cúpula del govern i els líders del partit governant es va exacerbar amb aquesta guerra, que havia deixat Eritrea greument ferida, especialment per la important pèrdua territorial enfront d’Etiòpia.

No he tornat a veure’ls més

Al maig de 2001, els meus pares i altres persones crítiques amb el govern van ser rellevats dels seus càrrecs després d’haver publicat una carta oberta demanant diàleg pacífic i democràtic. La sort dels meus pares estava decidida: el 18 de setembre del 2001 se’ls van endur uns agents de seguretat, i ja no els he tornat a veure més.

Recordo els meus pares amb orgull i admiració. No sé en quines condicions físiques i psicològiques es troben, ni quines necessitats mèdiques tenen, però estan molt vius en la meva ment i en el meu cor. I els seus ideals aguantaran el pas del temps.

El president i el seu seguici són culpables davant del tribunal de la consciència: ells són, per tant, els veritables presos. La consciència i els ideals dels meus pares es mouen amb llibertat entre les quatre parets de les seves cel·les, i més enllà.

L’Ibrahim està fent campanya per l’alliberament dels seus pares juntament amb altres fills i filles de persones detingudes a Eritrea.

Què puc fer jo?

Aster Fissehatsion, la mare de l’Ibrahim, era l’única dona entre els 11 líders polítics que van ser tancats a les presons d’Eritrea, famoses per la seva duresa, al setembre de 2001.

Si tens perfil a Twitter, envia una piulada amb un missatge de suport a la família de l’Aster i a l’Ibrahim, utilitzant el HT #FreeAsterNow.