Catalunya
Catalunya

I si situem els drets humans en el centre de la resposta?

Ja estem immersos en la segona onada de la COVID-19, amb un nou estat d’alarma ampliat sis mesos i sembla que encara hem d’esperar el pitjor. Tornen, doncs, les sensacions del mes de març, quan tot això començava i es produïa el confinament domiciliari. Però ara amb més desànim, cansament, por… Tot anirà bé? Text: […]

Ja estem immersos en la segona onada de la COVID-19, amb un nou estat d’alarma ampliat sis mesos i sembla que encara hem d’esperar el pitjor. Tornen, doncs, les sensacions del mes de març, quan tot això començava i es produïa el confinament domiciliari. Però ara amb més desànim, cansament, por… Tot anirà bé?

Text: Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya

A l’Estat espanyol la pandèmia ens ha agafat amb un sistema d’atenció primària de salut desmantellat, que en els últims deu anys ha patit una desinversió del 13%, mentre el PIB ha augmentat més d’un 8% durant el mateix període. És imprescindible reforçar la sanitat pública, per tenir un sistema universal i de qualitat. El personal mèdic ha de poder treballar en condicions segures, amb càrregues de treball realistes i amb períodes de descans. Cal protegir a qui ens protegeix.

Tot i que qualsevol de nosaltres pot emmalaltir, el risc i la gravetat de la COVID-19 és més alt en persones grans o per als qui pateixen malalties prèvies com asma o patologies cardiovasculars.

Però la llista de persones en especial situació de risc no s’acaba aquí i és més àmplia: hi un un grup de “invisibles” que solen rebre un impacte desproporcionat en emergències de salut pública i necessiten una protecció especial: víctimes de violència de gènere, persones que viuen en situació de pobresa o sense llar, migrants en situació administrativa irregular, persones en situació laboral precària, amb discapacitat o sense accés adequat a aigua i sanejament. Les autoritats han de ser conscients d’aquest impacte particular, prestar especial atenció a tots aquestes persones i situar les seves necessitats en un lloc preferent dels plans i estratègies de salut pública per garantir-los els mateixos serveis que a la resta de la població.

Ja hem viscut dures restriccions a la lliure circulació: confinaments totals, parcials, aïllaments, quarantenes o tancament de fronteres. Aquestes mesures han tingut un alt impacte tant individual com social i econòmic; s’ha qüestionat la seva efectivitat, legitimitat, l’impacte en la nostra salut mental… i planteja el dubte: poden restringir la nostra llibertat de moviment?

El dret internacional dels drets humans permet que els estats restringeixin els nostres drets, però sempre sota certes condicions: han de respondre a una necessitat pública o social urgent i tenir una finalitat legítima com la protecció de la salut pública. La durada d’aquestes restriccions ha de ser limitada i s’ha de revisar periòdicament. També ha de ser la menys restrictiva de les alternatives possibles, i no pot ser discriminatòria.

En situacions de crisi, la confiança de la població és essencial, i per construir-la les autoritats de l’Estat han de donar informació clara, accessible i fiable. La transparència és clau per afrontar una crisi com la de la COVID-19.

Totes i tots nosaltres tenim una gran responsabilitat perquè aquesta crisi acabi de la forma més ràpida possible i ocasionant el menor dany possible: cal respectar les indicacions de les autoritats i la comunitat mèdica. Mantenir la calma i no difondre informacions falses o no contrastades també ajudarà en aquests moments d’incertesa.

La solidaritat a tots els nivells (de la cooperació internacional al suport mutu entre la ciutadania) haurà de mantenir-se a llarg termini per poder superar els problemes de fons evidenciats per la pandèmia, com les dificultats estructurals en els sistemes sanitaris, els efectes desproporcionats sobre col·lectius vulnerables o l’impacte en l’economia.

Tot anirà bé? Sembla que l’única opció perquè tot vagi bé és posar els drets humans al centre de qualsevol resposta a la crisi sanitària, social i econòmica que patim.