Després de viure un dels anys més incerts del segle XXI, totes mirem cap al 2021 amb el mateix objectiu; la distribució d’una vacuna eficaç contra la COVID-19. El món sencer està observant companyies com Oxford/AstraZenca, Moderna i Pfizer-BioNTech, entre d’altres, per veure qui surt guanyant en aquesta cursa contra rellotge. No ens oblidem, però, […]
Després de viure un dels anys més incerts del segle XXI, totes mirem cap al 2021 amb el mateix objectiu; la distribució d’una vacuna eficaç contra la COVID-19. El món sencer està observant companyies com Oxford/AstraZenca, Moderna i Pfizer-BioNTech, entre d’altres, per veure qui surt guanyant en aquesta cursa contra rellotge. No ens oblidem, però, que aquesta cursa està començant a adquirir un tarannà més aviat polític i econòmic. Una vegada més, els estats més privilegiats estan deixant de banda les necessitats de països empobrits que es troben en situacions més alarmants. Aquesta hauria de ser una contesa sanitària des d’un punt de vista humanitari, i no pas una altra demostració de poder i força econòmica.
Text: Ana Segura
Un clar exemple és l’empresa Moderna, que ha firmat acord exclusivament amb països rics, fet que suposa l’augment de desigualtats socials, augmentant la vulnerabilitat dels països que no tenen tanta influència a escala internacional. Des d’Amnistia Internacional advoquem per tractar la vacuna com el que és: un bé públic universal. Les farmacèutiques han de tenir present l’ètica sanitària des d’una perspectiva social, i deixar de tractar la vacuna com un bé mercantilitzable amb un interès merament econòmic. El fet que aquestes empreses hagin donat prioritat a acords amb països privilegiats deixa als països més vulnerables sense l’oportunitat d’obtenir els mateixos recursos i, de facto, marginen la meitat del planeta.
La responsabilitat social que tenen aquestes empreses és clau, ja que la seva gestió determinarà l’accés al dret de la salut de la població global, i marcarà un precedent de cara a possibles futures crisis. És per això, que des d’Amnistia Internacional volem recordar el compromís humanitari que tenen aquestes empreses amb la societat, nopas amb els governs. Hem de tenir present que la COVID-19 no passarà a ser un virus sota control fins que tot el món no tingui accés a una vacuna. Per això, és essencial que les farmacèutiques no suposin cap impediment a l’hora de subministrar la vacuna, sinó tot el contrari, que difonguin una ètica regida pels drets humans.
Aquesta actitud individualista que els estats estan adoptant durant la pandèmia posa la preservació dels drets humans sota el punt de mira; serem capaços, com a societat, d’entendre que totes tenim el mateix dret? Que els drets humans són universals i indivisibles? Tenint en compte la decisió dels Estats Units de marxar de l’OMS enmig de la pandèmia -n’era un dels principals finançadors- i la intenció de la Xina d’utilitzar la seva vacuna com una eina de soft power per reforçar la seva posició en els països BRICS, sembla que ens estiguem allunyant del veritable objectiu.
Les figures polítiques més rellevants a escala internacional estant tractant la COVID-19 com una eina més per difondre el seu poder, i no sembla que tinguin intenció de fer marxa enrere. Per revertir aquesta situació, Amnistia demana als integrants del G-20 que prenguin les mesures adients per a la preservació dels drets humans. Demanem que els criteris tant nacionals com internacionals s’ajustin a aquest objectiu global. Un augment col·lectiu de transparència seria el primer pas per facilitar l’intercanvi de propietat intel·lectual, deixant de banda el bilateralisme, que no ha fet més que crear friccions en la comunitat internacional.
Recentment, països com ara l’Índia i Sud-àfrica han emprès una iniciativa que podria revertir la situació actual i no fer de la vacuna, com diria Hobbes, un homo homini lupus (l’home és un llop per a l’home). Aquesta proposta demana l’exempció temporal d’algunes disposicions de l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el govern (ADPIC). En cas de ser acceptada, països amb ingressos més baixos podrien ampliar els seus recursos per garantir l’accés universal a la vacuna.
Tot i així, governs amb ingressos alts -com ara els integrants de la Unió Europea-, tot i basar el seu discurs en la preservació dels drets humans, s’han oposat a l’exempció. L’obligació que tenen els governs implica no posar obstacles a l’accés mundial de la vacuna, sinó tot el contrari, promoure qualsevol proposta que defensi el dret a la vida i la salut pública. Aquest comportament dels estats privilegiats destapa com aquests estant securitzant la COVID-19, tractant el virus com si fos com una amenaça externa, que ve de fora. Aquesta perspectiva errònia pot portar com a conseqüència la vida de milers de persones, ja que la COVID-19 no és un enèmic que puguem tractar des d’una perspectiva indivualista, sinó que és un problema de salut global que s’ha de resoldre entre totes.
És curiós com la COVID-19 ha posat en dubte l’eficàcia del multilateralisme; fins ara semblava que la majoria dels països estaven a favor de la cooperació internacional, però ara que ens trobem davant d’una amenaça mundial, en comptes de reforçar els organismes internacionals, els estats han ‘abusat’ de la seva sobirania, oblidant-se d’aquest multilateralisme pel qual tant advocaven. Tenint en compte que no hi ha cap actor per sobre dels estats, només aquests tenen les eines per revertir aquesta balança de poder. La manca de suport a organitzacions internacionals, com ara l’OMS, ha dificultat una gestió òptima de la situació.
Tot i a importància de mantenir una perspectiva local, la COVID-19 s’ha de tractar com el que és: un virus mundial. És per això, que els estats han de fer un pas enrere i centrar els seus esforços per a la construcció d’uns criteris homogenis des d’una perspectiva global, social i humanitària. L’única forma de sortir sencers d’aquesta situació és mitjançant uns líders que tractin la COVID-19 amb visió basada en els drets humans, inspirant, alhora, confiança en la societat, i no dividint-la.
