Comunidad Valenciana
Comunidad Valenciana
0

11ª EDICIÓ DELS “DIMARTS NEGRES” D’AMNISTIA INTERNACIONAL

  “PLEASE, I CAN’T BREATHE”  (PER FAVOR, NO PUC RESPIRAR) Article 2 de la Declaració dels Drets Humans Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió opinió política o de qualsevol altra índole, orige nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol […]

  “PLEASE, I CAN’T BREATHE”  (PER FAVOR, NO PUC RESPIRAR)

Article 2 de la Declaració dels Drets Humans

Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió opinió política o de qualsevol altra índole, orige nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. A més, no es farà cap altra distinció fonamentada en la condició política, jurídica o internacional del país o territori de la jurisdicció del qual depenga una persona…

El Grup Local d’Amnistia Internacional València, la llibreria Cosecha Roja i l’Sporting Club de Russafa us convida a participar en l’onzena edició de les Tertúlies literàries dels “Dimarts Negres”, que aquest any 2021 giraran en torn a un tema que ens preocupa singularment, perquè és transversal a tota la Declaració dels Drets Humans: els delictes d’odi.

La Declaració Universal dels Drets Humans proclama en el seu article primer: “Tots els éssers humans naixen lliures en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”. Però els delictes d’odi fomenten, promouen o inciten directament o indirecta a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, o contra una part del mateix, o contra una persona determinada per raó de la seua pertinença a aquest grup, per motius racistes, antisemites, o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu orige nacional, els seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat.

Després d’alguns decennis, ens trobem davant d’una economia global dèbil que genera pomposes figures que usen els masclisme, la misogínia, la xenofòbia, i l’homofòbia per a aparentar que són líders “durs”. Aquesta situació és similar a l’auge del fascisme en la dècada de 1930 després d’una depressió econòmica i la seua culminació en els horrors de l’Holocaust.

D’alguns anys ençà, hem vist molts d’aquests líders “durs” tractant de menystenir el mateix principi d’igualtat, la base del dret dels drets humans, tractant de demonitzar i persegueir comunitats i persones ja marginades i vulnerables: Dones, migrants, membres del col.lectiu LBGTI, etc. I el que encara és pitjor, també hem vist una població que ha cregut en el missatge d’aquests líders i els ha votat, recolzant així aquestes polítiques d’odi i discriminació en tot el món.

Aquestes polítiques i actituds solen basar-se en el principi d’etnocentrisme, és a dir, que consideren que un model cultural és superior al de la resta dels altres pobles. Aquesta teoria dóna lloc a la xenofòbia, odi a l’estranger; al racisme, rebuig violent d’alguns grups ètnics i al xovinisme o patriotisme fanàtic. La defensa d’aquestes actituds de rebuig i discriminació es recolza en altre dels drets fonamentals: la llibertat d’expressió. És per això que és difícil de discernir la línia lleu que separa l’aplicació d’ambdos drets.

El dilema es troba en delimitar o no la llibertat d’expressió dels qui profereixen expressions d’odi. La qual cosa obliga a replantejar la ponderació dels valors en conflicte. A avaluar., d’una banda, com afecta a  les susceptibilitats d’un determinat grup les expressions manifestades, mentre que la posició contrària proposaria l’expulsió de les idees perilloses del debat públic. Aquesta problemàtica es tradueix en la necessitat de delimitar els màrgens d’allò innacceptable i intolerable en una societat democràtica.

Aquest debat, preocupa molt juristes, filòsofs i analistes de totes les ideologies i cultures en l’actualitat. Com podeu veure, es tracta d’una controvèrsia fonamental per a la societat del segle XXI i l’eix vertebrador de tot el Dret.

Us convidem a participar en aquesta polèmica, que, com sempre, serà enriquidora per a totes i tots, assistint a les tertúlies dels Dimarts Negres d’aquest 2021 que tindran lloc a l’Sporting Club de Russafa. C/ Sevilla, núm 5 València.

Els llibres els podeu aconseguir a la llibreria Cosecha Roja ubicada a l’Sporting Club de Russafa.

Relació de llibres i dates:

19 de gener

El blues de Beale Street de James Baldwin.

16 de febrer  

Guillem de Núria Cadenes.

9 de març

Reflejos en un ojo dorado de Carson McCullers.

20 d’abril

Nakba de Salah Jamal.

18 de maig

Crónica de un silencio de Lidia Chukóvskaia.

15 de juny

Manual de exilio de Velibor Colic.

EL BLUES DE BEALE STREET de James Baldwin

(19 de gener)

En aquesta novel.la, James Baldwin dona veu a Tish, una jove afroamericana que viu al New York dels anys seixanta i relata la seua lluita per salvar el seu amor, el jove escultor Fonny, d’una injusta condemna per violació que els ha separat i l’ha dut a presó. En el llibre assistim a la transformació de Tish que va creixent de l’adolescència enamorada a la dona que lluita i crea una nova vida. També, ens aboquem a l’abisme d’odi que genera la destrucció de les vides dels personatges principals del relat. Però Baldwin opta per l’amor com a motor del món. Quan estimen s’obrin als altres, en lloc de sotmetre’s a la soledat; l’amor impulsarà els seus somnis, alhora que construeix i destrueix les seues vides. Baldwin parteix de la idea d’amor de parella com a sublimació de l’existència, però també reflecteix l’hostilitat total i la injustícia d’un sistema social racista i corrupte que llança les vides de milers de persones a l’abocador de la història discriminant-les pel color de la seua pell.

JAMES BALDWIN (Nova York, 2 d’agost de 1924 – Saint Paul de Vence (1 de desembre de 1978)

Escriptor i activista pels drets civils afroamericans. Els temes principals de l’obra de Baldwin són el racisme i la sexualitat als Estats Units de mitjans del segle xx.

Les seues novel.les exploren de manera molt personal els temes de la identitat col.lectiva, i posen en solfa les pressions socials cap els col.lectius dels negres i dels homosexuals.

Baldwiwn es va exiliar a França davant la impossibilitat de viure una vida plena en lluita contra els prejudicis racials, però va tornar a EEUU per participar en el moviment pels drets civils dels anys 50, on va conèixer els activistes Medgar Evens, Martin Luther King i Malcom X amb els quals va fer una amistat profunda, i després dels assassinats d’aquests activistes va decidir de tornar a França i continuar el seu treball d’escriptor.

Baldwin va ser un home en perpètua lluita contra el color de la seua pell, la seua sexualitat i el seu país. El color de la seua pell, per ser negre, un escriptor negre amb una ment extraordinàriament lúcida que va intentar obrir-se camí en l’elit intel.lectual d’Occident en la dàcada dels 50 i dels 60. L’estil de Baldwin és simple, directe, i no queda exempt de poesia i fondes imàgens que pinten l’estat d’ànim dels seus personatges de manera excel.lent. Com en tots els grans escriptors, els personatges de Baldwin cobren vida pròpia, i aquest es limita a expressar els seus sentiments en paraules. Hem d’estimar-nos o morirem, va declarar Baldwin en una entrevista de la premsa, i això és el que apareix en la seua novel.la.

Altres de les seues obres:

 Otro país, El cuarto de Giovanni, Ve y dilo en la montaña, Dime cuánto hace que el tren se fué, Sobre mi cabeza, Nadie sabe mi nombre.

GUILLEM de Núria Cadenes

(16 de febrer)

Com bé sabem, els delictes d’odi es manifesten de les formes més diverse: meyspreus, assetjaments, exclussions…i també assassinats.

L’objecte de l’odi és tan divers que abasta tot l’espectre de la condició humana: l’orige, el sexe, el color de la pell, la llengua, l’estatus social, la malaltia, l’edat, la ideologia, és a dir, el pensament.

Guillem és la història real, verídica, d’una mort per assassinat d’un jove de 18 anys a mans d’uns altres joves  d’edats al voltant dels 20 anys.

El motiu: la ideologia, el pensament, els seus convenciments que Guillem defensava aferrissadament, però únicament amb raonaments, amb la paraula com a única arma. I la ideologia dels seus assassins que la volen imposar per la força bruta, en absència de la paraula, i amb l’ús d’armes mortíferes, com ara una navalla, i que arriben a l’extrem màxim: l’assassinat.

Guillem Agulló i Salvador va ser assassinat a Montanejos (Alt Millars) la matinada de l’11 d’abril de 1993.

I, quina és la reacció de la societat davant d’aquest terrible fet? Un fet, que a més de per molts altres motius, ens afecta i ens, implica per la seua proximitat, en el temps i en l’espai, i en un context social que compartim molt directament. Ens dona a conèixer uns comportaments, unes actituds, unes maneres d’entendre el món que mostren el millor i el pitjor d’aquesta societat, en especial de la gent jove, respecte dels quals ens preguntem, què fan?, què pensen?, què els interessa? També ens mostra el funcionament de la justícia, com es du a terme la investigació i el judici… I, el comportament d’una determinada  premsa, amb el seu correlat de creació d’opinió…

Núria Cadenes dona a questa història la forma de novel.la, però sense un bri de ficció. No es tracta d’una novel.la basada en fets reals. Són els fets reals contats en forma literària. La literatura és una forma de narrar molt poderosa. Pot anar més enllà dels fets sense eixir de la realitat. I això és el que fa Núria Cadenes, narra els fets, els ambients, la societat, l’actuació de la justícia, els personatges, les famílies, els amics, i sobretot les emocions i els sentiments a través d’una determinada estructura i d’un ús del llenguatge que aconsegueix que els lectors formem part del relat, que participem dels sentiments i les emocions que allà s’hi descriuen.

Núria Cadenes treballa de llibretera i col.labora en diversos mitjans (Vilaweb, El Temps). Ha publicat, entre d’altres, els llibres Cartes de la presó (1990), L’Ovidi, (2002), El Banquer (2013), Secundaris (2018).

Amb AZ (2009) Va guanyar el premi Ciutat d’Elx i el de la Critica dels Escriptors Valencians, i, amb Tota la veritat (2016) el Crims de Tinta.

REFLEJOS EN UN OJO DORADO de Carson Mc Cullers

(9 de març)

“Un post militar en temps de pau és un lloc monòton”. Així comença la novel.la  Reflejos en un ojo dorado , publicada en 1941. Novel.la amb què la seua autora va escandalitzar l’opinió pública americana a l’abordar temes “delicats i grotescos”, com l’homosexualitat, el voieurisme, la infedilitat, la desolació i un assassinat dins d’una guarnició de l’exèrcit al sud dels Estats Units.

En el segon paràgraf, l’autora ens revela que es tracta de la narració d’un assassinat al mateix temps que ens presenta qui són els participants en aquesta tragèdia: “dos oficials, un soldat, dues dones, un filipí i un cavall”. Però la novel.la no és només el relat d’un crim, és també la crítica a una societat a través de la descripció d’un microcosmos, tant pel que fa a l’ambient enclaustrat en què viuen els seus protagonistes, com pels fantasmes interiors que habiten la ment d’alguns d’ells.

Al llarg de la novel.la, l’autora ens conta la relació entre els dos oficials amics i veïns: el comandant Morris Langdon i el capità Weldon Penderton, així com la de les seues respectives esposes, Leonora i Alison.

Els altres personatges són, Anacleto, el criat d’orige filipí, jove de formes amanerades, que li agrada parlar en francés, perquè el seu somni és viure al Quebec, i el jove soldat Eligee Williams destinat a les quadres perquè té bona mà en la cura dels cavalls, era  l’encarregat de cuidar el cavall més hermós del post, que es diu Firebird, l’ama del qual era Leonora, l’esposa del capità Penderton.

Les esposes dels oficials viuen aquest ambient monòton i opressiu de manera diferent. Leonora organitza sopars a casa, li agrada eixir a montar a cavall i és infidel al seu marit amb el consentiment tàcit d’aquest; mentre que Alison, manté un ànim deprimit des de la pèrdua de la seua filla Catherin i la sospita d’infidelitat del seu marit. Li agrada escoltar música clàssica i prefereix la companyia del seu criat filipí, Anacleto.

La novel.la, més que parlar d’un tràgic triangle amorós, ens parla d’una societat oprimida per una moral sexual que prefereix forçar cada individu a adaptar-se a allò que mana el reglament abans que cadascú s’adapte amb qui li vaja bé. Una societat tan rígida que ofereix l’ambient necessari per a potenciar l’homofòbia i la misogínia.

NAKBA, 48 relats de vida i resistència a Palestina, de Salah Jamal

(20 d’abril)

Segons l’informe d’Amnistia Internacional, Israel continua sotmetent a discriminació institucionalitzada la població palestina. Tortures, amenaces, bombardejos amb víctimes civils alienes a les hostilitats, són algunes de les violacions denunciades per la nostra organització.

L’escriptor i metge palestí Salah Jamal ens regala a través d’aquests 48 relats breus, la història de l’éxode Palestí i el seu conflicte amb Israel.

“Em negue a oblidar, encara que m’ho hagen imposat _ja veuen, sense èxit, perquè la meua memòria, la memòria d’un poble garanteix la seua existència.

Els relats sobre desplaçament forçat, analitzen a través de la seua pròpia  família i sense caure en efectismes sentimentals, els 70 anys del poble Palestí des de la Nakba.

Salah Jamal és un metge, escriptor, historiador i professor palestí que viu a Barcelona, col.laborador de nombrosos mitjans de comunicació.

CRÓNICA DE UN SLENCIO de Lidia Chukóvskaia

(18 de maig)

Perseguir el pensament crític, la lliure creació literària, el periodisme independent, defineix els règims despòtics, anuncia la seua voluntat de permanència. La llibertat intel.lectual en tots els seus vessants es persegueix amb desigual acarnissament cap a les i els autors, però amb les mateixes conseqüències: silenciar-los, trencar la comunicació amb els seus lectors, sotmetre les seues consciències.

Hanna Arendt, la nostra autora de referència, relata en la Banalitat del Mal, la covardia disfressada de supervivència que engrandeix les esquerdes físiques i morals de la geografia humana i com, només per a molt poques persones, són més forts els seus principis que la seua pròpia vida: Lidia Cukóvskaia, és una d’elles.

Crónica de un silencio és una autobiografia, un assaig, un relat, i ho és tot a la vegada, com la magnífica Ciudad invisible de Marta Redón, la seua traductora, i introductora de tants magnífics autors eslaus emmudits per l’oblit imposat per l’estat totalitari, quan no pels prejudicis del món lliure massa vegades còmplice.

No sóc d’aquells que abandonaren la terra

a mercé dels seus enemics.

Anna Ajmátova

Davant d’un jurat d’escriptors, desvalguda, quasi cega, i sense cap recolzament, Lidia Chukóvskaia s’ha de defensar a ella mateixa.

Estem en 1974 i tot depén de la sessió de la Unió d’Escriptors el dret a seguir publicant, o l’erradicació dels seus llibres de totes les biblioteques de la URSSL, l’existència d’una posteritat per a la seua obra o la completa supressió del seu nom i del títol de qualsevol dels seus llibres de totes les publicacions del país,

Lidia Chukóvskaia, (Rússia 1907-1996) va ser una escriptora, poeta i crítica literària, filla d’un dels més coneguts escriptors russos de literatura per a infants. I casada amb un dels precursors de la física quàntica, executat en 1938 per la seua disidència. Autora de llibres tan imprescindibles com difícils de conseguir, com ara Sofia Petrovna, o Una ciudadana ejemplar. La seua creació està a l’altura dels grans autors eslaus. Un descobriment per als qui busquem en la bona literatura un missatge universal.

MANUAL DE EXILIO  de Velibor Colic

(15 de juny)

Escrit en primera persona, aquest sorprenent i personalíssim llibre relata les aventures i desventures d’un home jove que fuig de la guerra dels Balcans i inicia un peligrinatge com apàtrida i refugiat en la França dels anys 90. Aquesta obra destaca pel seu inusitat sentit de l’humor que intenta alleugerir una peripècia vital que seria tràgica sense l’enginyiós llenguatge de l’escriptor Velibor Colic. Com ell mateix afirma, l’exili és tema de literatura des d’Ulises,  forma part de la vida dels homes i de les dones.

A l’home que protagonitza aquestes pàgines li falta tot, i paga un preu molt car per tot: té fam, apenes coneix l’idioma, malviu.. Fins acostar-se a una dona li resulta una dura experiència. Fins a tal punt que escriu: “Ja no sóc un home, sóc una anècdota (…) No sóc un home, sóc un insult. “Una ràbia insistent li recorria el cos aleshores. Sentia enuig contra el món, contra la seua pàtria contra aquells refugiats que, a diferència d’ell no havien llegit Hemingwey , ni Poe, ni Cortázar, i contra aquest país en el qual ara es trobava desclassat, desterrat i perdut”. En la seua primera classe de francés per a refugiats, a l’hora d’emplenar una planilla en la qual se sol.licitaven les seues dades bàsiques, en l’espai en blanc de l’ítem

“Plans a França”, Velibor va escriure: “Goncourt”. La professora va dubtar. Sí, Goncourt, el premi literari”.

Velibor Colic va nàixer en 1964 a la petita ciutat de Modrica (Bósnia), on la seua casa i els seus manuscrits van ser reduïts a cendres durant la guerra dels Balcans. Es va allistar en l’exèrcit bosni, va desertar en maig de 1992 i va ser empresonat; però va lograr escapar i es va refugiar a França, on viu actualment. En 1994, l’editorial francesa La Serpent à Plumes va publicar el seu extraordinari primer llibre, Los Bosnios, va ser un impacte brutal. Escrit en la trinxera bósnia durant la guerra dels Balcans, Velibor Colic que defensava el que anava quedant de la seua terra, va narrar entre metralla i morts els estralls del conflicte. Amb noms i cognoms que ja només queden  en la memòria de les famílies i d’aquell llibre, al qual varen seguir, entre d’altres, La vie fantasmagorique bre`ve et étrange d’Amedeo Modigliani, Jesús et Tito (Prix Litté raire des Jeunes Européens 2011), o  Sarajevo omnibus. I aquest increïble relat, Manual del exilio. 

    11ª edición de los «Martes Negros» de Amnistía Internacional

    «PLEASE, I CAN’T BREATHE» (Por favor, no puedo respirar)

Artículo 2 de la Declaración de Derechos Humanos

Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición. Además, no se hará distinción alguna fundada en la condición política, jurídica o internacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona…

El Grupo Local de Amnistía Internacional Valencia, la librería Cosecha Roja y el Sporting Club de Russafa os invita a participar en la décimo primera edición de las Tertulias literarias de los «Martes Negros», que este año 2021 van girar en torno a un tema que nos preocupa singularmente, porque es transversal a toda la declaración de los Derechos Humanos: los delitos de odio

La Declaración Universal de los Derechos Humanos proclama en su artículo primero: «Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros». Pero los delitos de odio fomentan, promueven o incitan directa o indirectamente al odio, hostilidad, discriminación o violencia contr un grupo, una parte del mismo o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquél, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.

Varios decenios después, nos hallamos ante una economía global débil que genera pomposas figuras que usan el machismo, la misoginia, la xenofobia y la homofobia para aparentar que son líderes “duros”. Esta situación es similar al auge del fascismo en la década de 1930 tras una depresión económica y su culminación en los horrores del Holocausto.

Desde hace algunos años hemos visto a muchos de estos líderes “duros” tratando de menoscabar el mismísimo principio de igualdad, la base del derecho de los derechos humanos, tratando de demonizar y perseguir a comunidades y personas  ya marginadas y vulnerables: Mujeres, migrantes, miembros del colectivo LBGTI, etc. Y lo que es peor, también hemos visto a una población que ha creído en el mensaje de estos líderes y les ha votado, apoyando así estas  políticas de odio y discriminación en todo el mundo. 

Estas políticas y actitudes se suelen basar en el principio del etnocentrismo, es decir, que consideran que un modelo cultural es superior al del resto de los otros pueblos. Esta teoría da lugar a la xenofobia, odio al extranjero; al racismo, rechazo violento de ciertos grupos étnicos y al chovinismo o patriotismo fanático. La defensa de estas actitudes de rechazo y discriminación se asienta en otro de los derechos fundamentales: la libertad de expresión. Es por esto que es difícil discernir la leve línea que separa la aplicación de ambos derechos. 

El dilema se encuentra en limitar o no la libertad de expresión de quienes profieran expresiones de odio. Lo que obliga a replantear la ponderación de los valores en conflicto. Ello implica por una parte, evaluar cómo afecta a las susceptibilidades de un determinado grupo las expresiones manifestadas, mientras que la posición contraría propondría  la expulsión de las ideas peligrosas del debate público. Esta problemática se traduce en la necesidad de delimitar los márgenes de lo inaceptable y de lo intolerable en una sociedad democrática.

Este debate tiene en jaque a juristas, filósofos y  analistas de todas las ideologías y culturas en la actualidad. Como podéis ver es una controversia fundamental para la sociedad del siglo XXI y el eje vertebrador de todo el Derecho.  

Os invitamos a participar en esta polémica, que como siempre será enriquecedora para todas y todos, asistiendo a las tertulias de los Martes Negros de este 2021 que tendrán lugar en el Sporting Club de Russafa los primeros martes de cada mes.

Los libros los podéis conseguir en la librería Cosecha Roja que está ubicada en el Sporting Club de Russafa, C/ Sevilla n. 5 de Valencia.

Relación de libros y fechas:

19 de enero :

El blues de Beale Street de James Baldwin.

16 de febrero 

Guillem de Núria Cadenes

9  de marzo

Refjejos en un ojo dorado de Carson Mc Cullers

20 de abril  

Nakba de Salah Jamal

18 de mayo 

Crónica de un silencio de Lidia Chukóvskaia

15 de junio 

Manual de Exilio de Velibor Colic

EL BLUES DE BEALE STREET de James Baldwin

(19 de enero)

En esta novela James Baldwin da voz a Tish , joven mujer afroamericana que vive en el Nueva York de los años setenta y relata su lucha por salvar a su amor, el joven escultor Fonny, de una injusta condena por violación que los ha separado y lo ha llevado a prisión. En el libro asistimos a la transformación de  Tish que va creciendo de la adolescente enamorada a la mujer que lucha y gesta una nueva vida. También nos asomamos al abismo del odio que genera la destrucción de las vidas de los personajes principales del relato. Pero Baldwin opta por el amor como motor del mundo. Al amar se abren a los demás, en lugar de someterse a la soledad y el amor impulsará sus sueños, a la par que construye y destruye sus vidas. Baldwin parte de la idea de amor de pareja como sublimación de la existencia pero también refleja la total hostilidad y la injusticia de un sistema social racista y corrupto, que lanza las vidas de miles de personas al vertedero de la historia discriminándolas por el color de su piel.

JAMES BALDWIN (Nueva York 2 de agosto de 1924 – Saint- Paul de Vence 1 de diciembre de 1978)

Fue un escritor y activista por los derechos civiles afroamericanos. Los temas principales de la obra de Baldwin son el racismo y la sexualidad en los Estados Unidos de mediados del siglo XX. Sus novelas exploran de un modo personal los temas de la identidad colectiva, y ponen en solfa las presiones sociales hacia los colectivos de los negros y los homosexuales.

Baldwin se exilió en Francia ante la imposibilidad de vivir una vida plena en lucha contra los prejuicios raciales, pero regresó a EEUU para participar en el movimiento por los derechos civiles de los años 50, donde conoció a los activistas Medgar Evers, Martin Luther King y Malcolm X, con los que trabó una amistad profunda y tras los asesinatos de estos decidió regresar a Francia y continuar su trabajo de escritor.

Baldwin fue un hombre en perpetua lucha contra el color de su piel, su sexualidad y su país. El color de su piel por ser negro, un escritor negro con una mente extraordinariamente lúcida intentando abrirse camino en la élite intelectual de Occidente en las décadas de los 50s y los 60s. El estilo de Baldwin es simple, directo y no queda exento de poesía y hondas imágenes que pintan el estado de ánimo de sus personajes de manera excelente. Como en todos los grandes escritores, los personajes de Baldwin cobran vida propia, y éste se limita a expresar sus sentimientos en palabras. Hemos de amarnos o moriremos, declaró Baldwin en una entrevista de la prensa, y eso es lo que aparece en su novela.

OBRAS:  Otro país , El cuarto de Giovanni, Ve y dilo en la montaña , Dime cuánto hace que el tren se fue, Sobre mi cabeza, Nadie sabe mi nombre.

GUILLEM de Núria Cadenes

(16 de febrero)

Los delitos de odio se manifiestan de formas muy diversas: desprecios, acosos, exclusiones…i tambiés, asesinatos. El “motivo” del odio ( si es que puede haber motivos para odiar) es también tan diverso que abraza todo el espectro de la condición humana: el origen, el género, el color de la piel, el idioma, el estatus social, la enfermedad, la ideologia, el pensamiento.

Guillem es la historia real, verídica, de una muerte por asesinato, es la historia de un crimen en la persona de un joven de 18 años, Guillem, a manos de otros jóvenes de edades de alrededor de los 20 años.

El motivo: el pensamiento, la ideologia de Guillem que defendia  con la palabra como única arma.

La ideologia de sus asesinos que la imponian por la fuerza bruta, con el uso de armas mortíferas, como una navaja, hasta llegar al extremo de asesinar.

Guillem Agulló i Salvador fué asesinado en Montanejos (Alt Millars) la madrugada del 11 de abril de 1993

¿Cual es la reacción de la sociedad ante un hecho tan terrible?

Es un hecho que nos implica y nos afecta desde muy cerca en el tiempo y en el espacio. Que nos da a conocer unos comportamientos, unas actitudes, unas maneras de entender el mundo que conmueven especialmente porqué se trata de gente tan joven: ¿qué piensan, qué hacen, qué les interesa?.

 I tambiés nos da a conocer otros muchos ámbitos de esta sociedad en la que vivimos: el funcionamiento de la justicia, cómo se llevó a cabo la investigación i el juicio. I los medios de comunicación… El acoso a la familia y a los amigos de Guillem…

También el apoyo y las muchísimas manifestaciones de solidaridad. I de rechazo a este crimen brutal.

Núria Cadenes da a esta historia la forma de una novela, però sin ningún elemento de ficción. No se trata de una novela basada en hechos reales. Se trata de hechos reales contados de forma literaria. La literatura es una forma de narrar muy poderosa. Puede ir más allá de los hechos sin salir en absoluto de la realidad. I esto es lo que hace Núria Cadenes, narra los hechos, los ambientes, la sociedad, la actuación de la justicia, los personajes, las familias, los amigos y sobre todo las emociones y los sentimientos a través de una determinada estructura, i del uso de un lenguaje que consigue que los lectores formemos parte del relato y que participemos de los sentimientos y emociones que allí se describen.

Núria Cadenes, además de su trabajo de escritora,  trabaja de librera y colabora en varios medios (Vilawed, El Temps). Ha publicado, entre otros,  los libros Cartes de la presó,(1990), L’Ovidi (2002),  El Banquer (2013), Secundaris (2018). Con AZ (2009) ganó el premio Ciutat d’Elx, y el de la Crítica dels Escriptors Valencians, i con Tota la veritat (2016) el Crims de Tinta.

REFLEJOS EN UN OJO DORADO de Carson McCullers.

(9 de marzo)

“Un puesto militar en tiempo de paz es un lugar monótono”. Así comienza la novela Reflejos en un ojo dorado de Carson McCullers, publicada en 1941. Novela con la que su autora escandalizó a la opinión pública americana al abordar temas “delicados y grotescos” como la homosexualidad, el voyeurismo, la infidelidad, la desolación y un asesinato dentro de una guarnición del ejército en el sur de los Estados Unidos. 

En el segundo párrafo la autora nos rebela que se trata de la narración de un asesinato a la vez que nos presenta quienes son los participantes en dicha tragedia: “dos oficiales, un soldado, dos mujeres, un filipino y un caballo”. Pero la novela no es únicamente el relato de un crimen, sino que también es la crítica a una sociedad a través de la descripción de un microcosmos, tanto por el ambiente enclaustrado en el que viven sus protagonistas, como por los fantasmas interiores que pueblan la mente de algunos de ellos. 

A lo largo de la novela, la autora nos cuenta la relación entre los dos oficiales amigos y vecinos: el comandante Morris Langdon y el capitán Weldon Penderton, así como la de sus respectivas esposas, Leonora y Alison. 

Los otros personajes son Anacleto, el criado de origen filipino, joven de formas amaneradas que le gusta hablar en francés porque su sueño es vivir en Quebec, y el joven soldado Ellgee Williams destinado a las cuadras por tener buena mano con el cuidado de los caballos, él era el encargado de cuidar el caballo más hermoso del puesto llamado Firebird cuya dueña era Leonora, la esposa del capitán Penderton. 

Las esposas de los oficiales viven ese ambiente monótono y opresivo de manera diferente. Leonora organiza cenas en su casa, le gusta salir a montar a caballo y es infiel a su marido con el consentimiento tácito de éste; mientras que Alison mantiene un ánimo deprimido desde la pérdida de su pequeña hija Catherine y la sospecha de infidelidad de su marido, a ella le gusta escuchar música clásica y prefiere la compañía de su criado filipino Anacleto. 

La novela, más que hablar de un trágico triángulo amoroso, nos habla de una sociedad oprimida por una moral sexual que prefiere forzar a cada individuo a calzar en lo que manda el reglamento antes de que cada quien se acople con quien le vaya bien. Una sociedad tan rígida que ofrece el caldo de cultivo necesario para potenciar la homofobia y la misoginia.

Nakba, 48 relatos de vida y resistencia en Palestina, de Salah Jamal

(20 de abril)

Según el último informe de Amnistía, Israel continuó sometiendo a discriminación institucionalizada a la población palestina, torturas, amenazas bombardeos con víctimas civiles ajenas a las hostilidades, son algunas de las violaciones denunciadas por nuestra organización.

 El escritor y médico palestino Salah Jamal nos regala a través de estos 48 relatos breves la historia del éxodo Palestino y su conflicto con Israel.

“Me niego a a olvidar aunque me lo hayan impuesto-ya ven sin éxito, porque mi memoria la memoria de un pueblo garantiza su existencia.”

Los relatos sobre desplazamiento forzado, analizan a través de su propia familia y sin caer en efectismos sentimentales los 70 años del pueblo Palestino desde la Nakba

Salah Jamal es un médico, escritor, historiador y profesor palestino afincado en Barcelona colaborador de numerosos medios de comunicación .

CRÓNICA DE UN SILENCIO de  Lidia Chukóvskaia

traducción de Marta Rebón

(18 de mayo)

Perseguir el pensamiento crítico, la libre creación literaria, el periodismo independiente, define a los regímenes despóticos, anuncia su voluntad de permanencia. La libertad intelectual en todas sus vertientes se persigue, con desigual saña hacia las y los autores, pero con las mismas consecuencias: silenciarlos, quebrar la comunicación con sus lectores, someter sus conciencias.

Hanna Arendt, nuestra autora de referencia relata en la banalidad del mal, la cobardía teñida de supervivencia que dilata las grietas físicas y morales de la geografia humana y cómo solo para muy pocas personas, son mas fuertes sus principios, que su propia vida: Lidia Chukóvskaia, es una de ellas.

Crónica de un silencio, es una autobiografía, un ensayo, un relato y lo es todo a la vez, como la magnifica Ciudad invisible de Marta Rebón, su traductora e introductora de tantos y tan magnificos autores eslavos enmudecidos por el olvido impuesto por el estado totalitario cuando no por los prejuicios del mundo libre demasiadas veces  cómplice:

No soy de esos que abandonaron la tierra

a merced de sus enemigos.

Anna Ajmátova

Frente a un jurado de escritores, desvalida, casi ciega y sin apoyo alguno. Lidia Chukovskaia ha de defenderse así misma. 

Estamos en 1974 y todo depende de sesión de la Unión de Escritores el derecho a seguir publicando o la erradicación de sus libros de todas las bibliotecas de la URSSL la existencia de una posterioridad para su obra o la completa supresión de su nombre y del título de cualquiera de sus libros de todas las publicaciones del pais.

Lidia Chukovskaia, ( Rusia 1907-1996) fue una escrtitora, poeta y crítica literaria  hija de uno de los mas conocidos escritores infantiles rusos y casada con uno de los precursores de la física cuántica ejecutado en 1938 por su disidencia. Autora de libros tan imprescindible como difíciles de conseguir Sofia Petrovana o Una ciudadana ejemplar, su creación está a la altura de los grandes autores eslavos. Un descubrimiento  para quienes buscamos en la buena literatura un mensaje universal.

MANUAL DE EXILIO de Velibor Colic

(15 de junio)

Escrita en primera persona, este sorprendente y personalísimo libro,  relata las aventuras y desventuras de un hombre joven que huye de la guerra de los Balcanes e inicia un peregrinaje como apátrida y refugiado en la Francia de los años 90. Esta obra destaca por un inusitado sentido del humor que intenta aligerar una peripecia vital que sería trágica sin el chispeante lenguaje del escritor Velibor Colic. Como afirma él mismo el exilio es tema de la literatura desde Ulises. Atraviesa la vida de los hombres y las mujeres. 

Al hombre que protagoniza estas páginas le falta todo, le cuesta todo: tiene hambre, apenas habla, malvive… Hasta abordar a una mujer le resulta una experiencia áspera. Hasta tal punto que escribe: “Ya no soy un hombre soy una anécdota (…) No soy un hombre, soy un insulto». Una rabia insistente le recorría el cuerpo entonces. Sentía enfado contra el mundo, contra su patria, contra aquellos refugiados que a diferencia de él no habían leído a Hemingwayni, a Poe, ni a Cortázar, y  contra ese país en el que ahora se hallaba desclasado, desterrado y perdido. En su primera clase de francés para refugiados, al momento de rellenar una planilla donde se solicitaban sus datos básicos, en el espacio en blanco del ítem “Planes en Francia”, Velibor escribió: Goncourt. La profesora dudó. Sí, Goncourt, el Premio Literario.

Velibor Colic Nació en 1964 en la pequeña ciudad de Modriča (Bosnia), donde fueron reducidos a cenizas su casa y sus manuscritos durante la Guerra de los Balcanes. Alistado en el ejército bosnio, desertó en mayo de 1992 y fue hecho prisionero; sin embargo, logró escapar y se refugió en Francia, donde vive actualmente. En 1994 la editorial francesa Le Serpent à Plumes publicó su extraordinario primer libro, Los bosnios, fue un impacto brutal. Escrito en la trinchera bosnia durante la guerra de los BalcanesVelibor Colic  que defendía lo que iba quedando de su tierra, narró entre metralla y muertos los desgarros del conflicto. Con nombres y apellidos que ya solo quedan en la memoria de sus familias y en aquel libro, al que siguieron, entre otros, La Vie fantasmagoriquement brève et étrange d’Amedeo Modigliani, Jésus et Tito (Prix Littéraire des Jeunes Européens 2011), o Sarajevo omnibus y este increíble relato Manual de exilio.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

code