Gairebé tres anys després de l’inici de la pandèmia, les famílies de totes les persones grans que van morir en residències encara esperen una resposta de les institucions, una investigació, una explicació per part de les autoritats, per poder conèixer el que va passar a les residències durant les hores més dures de la pandèmia. […]
Gairebé tres anys després de l’inici de la pandèmia, les famílies de totes les persones grans que van morir en residències encara esperen una resposta de les institucions, una investigació, una explicació per part de les autoritats, per poder conèixer el que va passar a les residències durant les hores més dures de la pandèmia.
Text: Júlia Pérez Català (Relacions Institucionals)
Es tracta d’un tema que ja es percep com a llunyà i que no es trobaen el focus mediàtic actual, però que des d’Amnistia Internacional ens resistim a deixar anar: les xifres són desoladores, gairebé 9.500 morts a Catalunya i més de 35.000 a tot Espanya.
Amb la investigació de l’informe «Abandonadas a su suerte» vam considerar que les decisions preses en les residències durant la primera onada de la pandèmia van vulnerar almenys 5 drets humans: el dret a la salut, a la no discriminació, a la vida privada i familiar, el dret a la vida, i al dret a una mort digna. A la pràctica això va suposar que les persones residents no van rebre el tracte ni les cures mèdiques adequades, van ser discriminats del seu dret a la salut en negar-les el trasllat als hospitals, van ser aïllades a les seves habitacions sense supervisió externa, privades del contacte personal o telemàtic amb les seves famílies, i moltes van morir sense l’acompanyament mèdic i sense poder acomiadar-se dels seus familiars. Malgrat tot això i tres anys després, encara no s’han posat en marxa mecanismes o procediments efectius per investigar les vulneracions de drets humans de persones grans que vivien en les residències, i sense una rendició de comptes efectiva, es perpetua la impunitat.
La majoria d’institucions de l’Estat han abandonat les famílies de les víctimes:
- La Fiscalia va obrir diligències d’investigació penal en diversos casos, però gairebé el 90% van ser arxivades sense ni arribar als tribunals. A més falten dades d’accés públic sobre l’actuació de la Fiscalia que permetin avaluar si cal reobrir alguns d’aquests casos, sobretot aquells on no s’hagi escoltat als familiars.
- Les autoritats, tant estatals com autonòmiques, han posat obstacles constants a la creació de Comissions d’Investigació en seus parlamentàries. A Catalunya, va ser decebedor la manca d’acord polític per recuperar la Comissió d’Investigació parlamentària que es va posar en marxa en la darrera legislatura. Actualment, hi ha un Grup de Treball al Parlament sobre l’impacte de la Covid-19 a les residències, però preocupa el seu escàs progrés a gairebé un any de la seva creació.
- El Defensor del Poble no ha tingut un paper actiu investigant els fets, Amnistia va demanar la realització d’un monogràfic de recerca sobre les morts a residències, que inclogués recomanacions per a autoritats, però mai no s’ha considerat com un tema prioritari.
- El Consell General del Poder Judicial no ha fet seguiment sobre l’accés a la justícia de les víctimes, no s’ha fet un còmput de casos als tribunals ni s’han recollit dades sobre l’activitat judicial en aquest àmbit que permeti fer un seguiment global.
Per aquest motiu demanem la reobertura dels casos arxivats per la Fiscalia, sobretot d’aquells casos on no s’hagi pres declaració als familiars de les víctimes i que les autoritats es comprometin a fer un acte públic on reconeguin públicament els fets i es comprometin amb les víctimes i els seus familiars a buscar la veritat, garantir la justícia i la reparació.
La ciutadania té dret a conèixer la veritat i les persones que van sofrir de primera mà el drama de les residències tenen dret la justícia i a la reparació.
