L’economia de l’atenció o l’amenaça a l’autonomia personal
En l’era de la informació per excel·lència, on aquesta és abundant i fàcilment accessible gràcies al gran nombre de dispositius i aplicacions, l’atenció humana esdevé un recurs limitat i una mercaderia quantificable. En altres paraules, la informació consumeix l’atenció dels seus receptors i, per tant, tenint en compte que hi ha més informació que atenció […]
En l’era de la informació per excel·lència, on aquesta és abundant i fàcilment accessible gràcies al gran nombre de dispositius i aplicacions, l’atenció humana esdevé un recurs limitat i una mercaderia quantificable. En altres paraules, la informació consumeix l’atenció dels seus receptors i, per tant, tenint en compte que hi ha més informació que atenció disponible, com més rica sigui la primera, més preuada i subjecta a la competència de mercat esdevindrà la segona.
Text: Blanca Domínguez
Estem, doncs, davant d’una transacció que aparentment resulta invisible, ja que l’accés a la xarxa és gratuït, però que troba el seu reflex en el fet que el creixement permanent de l’accés a nova informació disminueix el temps d’atenció de què disposem per invertir en altres esferes de la nostra vida.
Amb l’auge de les xarxes socials, l’atenció queda confrontada amb una híper-socialització que neix de la col·laboració entre la indústria de la programació i la publicitària, per tal de capturar la nostra atenció, amb les conseqüències negatives que això comporta per a la nostra autonomia.
A priori, l’economia de l’atenció podria no ser vista com un problema, ja que, en principi, l’individu pot escollir com actua un cop la seva atenció ha estat copsada, però aquesta sensació de llibertat no preveu l’ús d’algoritmes, que funcionen a partir de les dades personals cedides per les persones usuàries a plataformes com Instagram o Facebook, les quals persegueixen que consumim el seu contingut el major temps possible, tal com va denunciar amb detall l’informe d’Amnistia Internacional «Surveillance Giants». Així, Facebook es basa en els elements que estan al servei de l’arquitectura de la publicitat, fent ús d’informació aportada pels usuaris (a partir de clicar «M’agrada» a diferents pàgines, per exemple) amb l’objectiu de generar una interacció constant que retingui l’atenció durant llargs períodes de temps. És en aquest lapse on, inconscientment, es produirà un consum de publicitat i de continguts personalitzats.
Un altre exemple il·lustratiu és el de Youtube, on s’ha documentat un algoritme de recomanacions que privilegia continguts falsos i escandalosos, provant d’atraure les persones usuàries fent que romanguin a la plataforma el màxim de temps possible i que consumeixin anuncis sense límits. Això es tradueix en més beneficis per a aquesta empresaen funció del nombre de visites d’un anunci. Segons Youtube, el sistema de recomanació algorítmica és responsable del 70% del temps total que les persones es connecten a la plataforma.
Els acadèmics, tecnòlegs i fins i tot ex-membres de les empreses principals de Silicon Valley han identificat maneres o factors que han permès la mercantilització de l’atenció. Des de Facebook, s’admet la naturalesa addictiva del producte. Ells mateixos accepten que el model de negoci depèn dels anuncis que, alhora, depenen de la manipulació de l’atenció de les persones usuàries, amb l’objectiu que aquestes visualitzin més anuncis.
A més, la tecno-sociòloga Zeynep Tufecki ha descrit les plataformes com arquitectures de la persuasió, amb capacitat per manipular i influenciar milers de persones, i James Williams, ex responsable de l’estratègia publicitària de Google, s’ha referit a aquest fenomen com a «industrialització de la persuasió», fent referència a la conquesta i explotació de la nostra atenció, provocant que la distracció arribi a tals punts en què se’ns faci difícil treballar i aconseguir els objectius professionals que ens proposem.
Els drets humans, tocats
Tot l’anterior, és clar, no deixa il·lesos els drets humans, que es veuen amenaçats des de diferents punts de vista, tal com explica l’esmentat informe d’Amnistia, que recull les investigacions de diferents Relators de drets humans i del Consell d’Europa:
El Relator Especial sobre la promoció i protecció del dret a la llibertat d’expressió va senyalar que les aplicacions d’intel·ligència artificial que serveixen com a cercadors influeixen enormement en la difusió de coneixements, i que els llocs de notícies escullen quina informació mostrar a l’individu no en funció dels esdeveniments més destacables, sinó a partir dels interessos de les persones usuàries, fent ús d’un conjunt exhaustiu de dades recollides.
Per part seva, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa va advertir que “els nivells de persuasió detallada, subconscient i personalitzada, podrien tenir efectes significatius sobre l’autonomia cognitiva de les persones i el seu dret a formar una opinió pròpia i prendre decisions de manera independent”.
Per últim, el Comitè de Drets Humans conclou que el dret a la llibertat d’opinió requereix que les persones no estiguin subjectes a cap forma de coerció indeguda en el desenvolupament de les seves creences, ideologies, reaccions i postures, i el Relator Especial sobre la promoció i protecció del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió de les Nacions Unides ha destacat que «la intersecció entre tecnologia i tractament de contingut genera nous interrogants sobre els tipus de coerció o inducció que podrien considerar-se com una ingerència en el dret a formar-se una opinió».
En conclusió, ens trobem davant d’un fenomen que monetitza la nostra capacitat cognitiva de manera deliberada, creant així un nou ordre econòmic basat en l’economia de l’atenció com a resultat de l’intercanvi desigual entre la informació i la publicitat que rebem de les nombroses plataformes a les quals tenim accés, i l’atenció que cedim i invertim en aquestes, induint-nos així a exhaurir tant el nostre temps de lleure i oci com el temps de treball, fent que la qualitat d’aquests disminueixi. Aquest model de negoci posa en risc les nostres preferències i la nostra autonomia per decidir com fem ús del nostre temps (finit) i, el que és el mateix, la possibilitat d’escollir com volem viure.