Així comença la tornada d’una cançó de l’Aute. Em serveix d’excusa per relatar la meva relació amb Amnistia. El nostre país és petit, amb només quatre passes (no calen sis) es pot connectar tot. Text: Quim Ruiz, secretari del comitè executiu d’AIC De jove (gairebé al Neolític!), passava estones a una biblioteca pública. Sobretot hi […]
Així comença la tornada d’una cançó de l’Aute. Em serveix d’excusa per relatar la meva relació amb Amnistia. El nostre país és petit, amb només quatre passes (no calen sis) es pot connectar tot.
Text: Quim Ruiz, secretari del comitè executiu d’AIC
De jove (gairebé al Neolític!), passava estones a una biblioteca pública. Sobretot hi llegia revistes sobre l’actualitat política i social: Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, El Ciervo... Apunt: un fundador de Cuadernos va ser l’avi d’una expresidenta de la Secció Espanyola d’Amnistia Internacional. Ho he sabut molt més tard.
Només El Ciervo sobreviu. La seva cap de redacció estava orgullosa de ser la primera a Espanya a publicar un article sobre Amnistia, arran de la seva constitució a Barcelona. Li ho vaig sentir dir, perquè hi vaig treballar un any com a muntador gràfic, gràcies a un col·laborador, bon amic, després cunyat, ara ja ex.
Un germà del director d’aquesta publicació era president de Justícia i Pau, impulsora de la primera campanya d’Objecció Fiscal a Espanya. El mateix amic em va convèncer per participar-hi… Hisenda em va tornar el percentatge de la meva declaració de renda destinat a l’exèrcit i vaig donar aquests diners a Amnistia Internacional. Ja devia ser soci i “pasaba por aquí”.
Vaig formar part de la Xarxa d’Accions Urgents. Enviàvem cartes a autoritats d’arreu, reclamant l’alliberament de presos de consciència. Era una tasca individual: fotocòpies, sobres, segells… Mai vaig integrar-me en cap grup local.
Per motius laborals, vaig conèixer el Manuel Pérez, Manolo, expresident d’AIC. Llavors vaig començar a assistir a les assemblees anuals. M’interessaven sobretot la planificació i la gestió econòmica. Primer em van proposar entrar al Comitè de Control i Assessorament Financer i després al Comitè Executiu, com a tresorer. Vaig repetir, com a secretari. I encara hi tornaré un tercer cop. Tot, perquè “pasaba por aquí”.
Passeu-hi també vosaltres. N’hi ha prou amb alguna connexió. Per curiositat. Perquè sou una o un dels més de 18.000 sòcies o socis que doneu suport a Amnistia Internacional Catalunya. Perquè dubteu si implicar-vos més en la defensa del drets humans. Perquè ja sou activistes. O perquè potser algun cop sereu (o heu sigut) candidates o candidats a algun òrgan de governança. Qualsevol dels motius paga la pena.
Recordeu: Assemblea General d’AIC, dissabte 9 d’abril a Les Cotxeres de Sants (Barcelona). No passeu d’ella. Passeu per allà. Sereu benvingudes i benvinguts. I gràcies.
