El teu primer dia de feina a AIC, entre moltes altres coses, parles de les tasques que se’t pressuposen, allò que algú en algun moment del temps ha escrit en un paper. Però resulta que això saps on comença, però no on et portarà o què acabaràs havent de fer… Text: Alícia Artiaga, responsable d’Administració […]
El teu primer dia de feina a AIC, entre moltes altres coses, parles de les tasques que se’t pressuposen, allò que algú en algun moment del temps ha escrit en un paper. Però resulta que això saps on comença, però no on et portarà o què acabaràs havent de fer…
Text: Alícia Artiaga, responsable d’Administració i Finances d’AIC (i el que faci falta…]
No estic parlant del típic moment en què tot d’un plegat et converteixes en missatgera: “Ui, ui, que s’han d’anar a buscar els cartells de l’acció de mà. Oi que la copisteria queda a prop de casa teva?? Va, que amb un cop de moto ho tens, això”. I tu, tota disposada, arribes a la copisteria i descobreixes que el que vas a buscar és bastant més gran del que havies previst i que no saps com t’ho faràs per portar-ho amb la moto fins l’oficina sense estampar-te.
O del dia que acabes a l’entrada de l’esdeveniment de torn, fent de portera amb llista de persones convidades: “Bona nit! El vostre nom, si us plau? Ah, aquí ho tinc, molt bé. M’acompanyeu per aquí?” amb el teu millor somriure i sentint-te en un paper en què no t’haguessis imaginat mai.
Perquè, a veure, qui de vosaltres ha acabat fent de model per mostrar com de fantàstiques són les samarretes d’Amnistia?? Doncs ves per on, això aquí també ho hem fet. I prou guapes que vam sortir, què carai!
Inventari de coses
Els moments curiosos arriben quan estàs fent inventari amb l’auditor al magatzem de l’oficina i et diu “I en aquella caixa, què hi ha??” i tu, com qui no vol la cosa dius “Ah, això són les granades i les manilles”. Avui dia haguéssim fet un bon meme, amb la cara que li va quedar!!
Sense oblidar la nostra benvolguda oficina, que ens les ha fet veure de tots colors: que cau el ferro d’una frontissa de la porta i cal repenjar-la? Aquí les noies de l’oficina en acció que la tornen a lloc! Que resulta que la cisterna no recarrega? Doncs, res, agafes un clip i tornes a fer que la boia pugi. Que estan fent obres a l’edifici i han deixat un forat al sostre que just, ves quina mala sort, dona a la dutxa del veí de dalt? Ja et veus a tu sota el forat amb una galleda dient-li a crits que millor si ho deixa per un altre moment…
Per no parlar de quan ens emocionem pensant accions de carrer “però que siguin guais, eh, que per poc no ens hi posarem”. I descobreixes que pintar cent catifes amb pots d’esprai de grafitti i una plantilla feta amb un cartró resulta que no és tan senzill com sembla (mentre penses com s’ho fan per fer aquelles imatges superxules que veus a les parets??). Bé, això després d’amuntegar maletes, motxilles i bosses de totes les mides i colors en un racó, fent que més aviat sembli la zona d’equipatges perduts de l’aeroport.
O decidir que per conscienciar sobre la desesperant situació dels migrants a la Mediterrània omplirem una silueta gegant amb centenars de vaixells de paper… Però és clar, caldrà fer-los!!! Apa, vinga, tothom de la casa a fer vaixells de paper, ja sigui mentre parles per telèfon, mentre estàs de reunió, mentre estàs fent el cafetó de l’esmorzar…. Us ben asseguro que, des d’aquell estiu, qualsevol de nosaltres sap fer un vaixell de paper de memòria.
La maleta de Sants
Però aquest recull de moments per recordar no pot acabar-se sense la vegada que per a una performance per denunciar el tràfic de persones, no se’ns va ocórrer res millor que pensar en una maleta transparent amb algú dins d’ella i que un personatge caracteritzat com un gàngster traslladaria per l’estació de Sants. No, no patiu, no vam ficar-hi a cap persona a la maleta… Però sí podeu imaginar-vos un parell dels nostres voluntaris/es en un sex-shop comprant una nina inflable i dient-li al venedor “però que la cara sigui el més real possible, eh, que la gent s’ho ha de creure”. Ves a saber què devia pensar què volien fer amb la nina!!! Per cert, per si a algú li interessa, que sapigueu que “Bridget” (sí, sí, Bridget, perquè tenia nom propi) encara ronda per alguna de les prestatgeries de la casa…
Arribats a aquest punt, en què espero tingueu un gran somriure a la cara, crec que us heu fet una idea de què volia dir en començar….I quina pot ser la millor manera d’acabar aquest text? Amb allò de “Com ens hem de veure…”? Doncs, no, això s’acaba amb un “Aquí, el que faci falta!”.
