El 28 de juny, com cada any, hem commemorat la Diada internacional per l’alliberament afectiu, sexual i de gènere. Però més enllà de les desfilades de carrosses, d’icones amb els colors de l’arc de Sant Martí i riuades de gent visibilitzant la diversitat sexual i de gènere, som conscients de què estem reivindicant? Text: Bernat […]
El 28 de juny, com cada any, hem commemorat la Diada internacional per l’alliberament afectiu, sexual i de gènere. Però més enllà de les desfilades de carrosses, d’icones amb els colors de l’arc de Sant Martí i riuades de gent visibilitzant la diversitat sexual i de gènere, som conscients de què estem reivindicant?
Text: Bernat Aragó (Activisme AIC)
En un context on les identitats i sexualitats no normatives eren marginades i perseguides, tant socialment com a través de la llei, el 28 de juny de 1969 a Nova York, activistes com Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera van plantar-se contra els abusos que patia la comunitat LGBTI i van dir prou, liderant la Revolta d’Stonewall que va marcar un abans i un després en la lluita del moviment per la defensa dels drets de la diversitat. Uns anys més tard, la ciutat de Barcelona va ser l’escenari de la primera manifestació de l’Orgull a tot l’Estat Espanyol. El 1977, activistes del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, juntament amb altres col·lectius i organitzacions dels moviments socials, van sortir a protestar a La Rambla sota l’eslògan «Nosaltres no tenim por, nosaltres som», en què exigien la derogació de la Llei de Perillositat Social, sota la qual s’havia reprimit durament a aquelles persones que no encaixaven en els marges de l’heterosexualitat obligatòria.
Gràcies a l’esforç i la lluita de tantes i tants activistes, avui dia el col·lectiu LGBTI ha aconseguit grans victòries, com l’aprovació del matrimoni igualitari, les lleis contra la discriminació i alguns avenços en matèria de les persones trans. Evidentment, l’activisme és inconformista per naturalesa, i encara queda molta feina a fer i molts drets per aconseguir, especialment a nivell internacional, però l’exemple de milers d’activistes gais, lesbianes, bisexuals, trans i intersexuals són un exemple d’èxit innegable.
Malauradament, sembla mentida que en plena segona dècada del segle XXI haguem d’estar encara insistint en afirmacions tan simples i bàsiques com aquesta: sí, els drets de les persones LGBTI són drets humans. En un context creixent de debats estèrils i crispació a les xarxes socials, on els discursos d’odi avancen al mateix temps que l’extrema dreta es fa més visible, els i les activistes que lluitem pels drets humans ens veiem amb l’obligació d’implicar-nos en una lluita que és compartida.
Drets LGBTI, drets de tots i totes
L’heterosexualitat obligatòria i el binarisme de gènere no afecten només a les persones LGBTI, sinó que, independentment de l’opció sexual i la identitat de cadascú, totes les persones hem nascut en una societat on se’ns ha ensenyat una sola manera de viure. Lluitar pels drets LGBTI és alhora lluitar pels drets de tots i totes. Volem construir una societat que no ens imposi un model únic de viure la sexualitat i la identitat, on el gènere assignat no ens condicioni la resta de les nostres vides, on puguem ser i estimar com vulguem, on no complir amb els prototips no sigui castigat socialment. Les persones heterosexuals tampoc encaixeu en aquests cànons!
Per què parlem de drets humans?
Quan defensem els drets fonamentals del col·lectiu LGBTI ens referim a plantar-nos contra la discriminació i l’LGBTI-fòbia en qualsevol de les seves expressions, ja sigui violència física, verbal o simbòlica. Volem posar fre als discursos d’odi que legitimen qualsevol tipus d’agressió. Parlem del dret a l’autodeterminació de gènere, a poder decidir com volem existir i de quina manera expressar-nos. Abanderem la memòria històrica: reconèixer la repressió que ha patit el col·lectiu, reparar-la i garantir que no es repeteixi mai més. Davant l’odi, blindem el dret a la vida, el dret a la identitat i el dret a la integritat física i moral.
Parlem també del dret a la salut. Hem de seguir lluitant per adaptar el sistema de salut pública a les realitats trans i experiències diverses. Millorar-ne l’acompanyament, l’assistència mèdica i psicològica, el desplegament a tot el territori i la reducció d’obstacles i llistes d’espera. Fem referència també a ampliar els coneixements i la formació per acabar amb l’estigma del VIH, així com també augmentar els serveis de prevenció de les ITS, fomentar l’accés al dret al propi cos i la promoció del conjunt dels drets sexuals i reproductius. Així mateix, cal enfortir l’abordatge de la salut mental, especialment en aquells col·lectius com l’LGBTI, que ha estat vulnerabilitzat tantes i tantes vegades.
Ens referim també a fer front a la precarietat que colpeja les vides de bona part del col·lectiu trans. Millorar l’accés del dret a l’habitatge, acabant amb la discriminació laboral, enderrocar els armaris a la feina, i també els que obliguen a moltes persones de la tercera edat a amagar-s’hi una altra vegada quan ingressen a una residència. Volem trobar solucions a l’emergència habitacional amb què es troben moltes persones joves i menors d’edat a qui les seves famílies no accepten.
L’educació també és un dret fonamental que està molt vinculat a assolir l’alliberament sexual i de gènere. Educar en els Drets Humans implica el foment de la diversitat i la seva visibilitat. Hem de poder conèixer les diferents realitats que ens envolten per veure complerts els nostres drets. L’educació sexual és bàsica per poder accedir al nostre cos, per poder decidir sobre nosaltres mateixos i poder experimentar el plaer. També és la millor eina per frenar la discriminació i l’assetjament escolar, ja sigui als centres educatius o a través de les xarxes socials.
Per últim també reivindiquem tots aquests drets per a totes les persones del món. Actualment, una setantena de països condemnen l’homosexualitat i en 8 d’aquests fins i tot es castiga amb la pena de mort. Per aquest motiu, volem acollir, garantint el dret al refugi i a l’asil de totes aquelles persones que es veuen empeses a fugir dels seus països a causa de la persecució i la discriminació.
Per tot això i més, enguany l’activisme d’Amnistia Internacional també hem sortit als carrers. Hem reivindicat que els drets LGBTI són els drets del conjunt de la societat i ens hem manifestat a tot el arreu per fer d’aquest món un lloc millor.
