Diu la llegenda que fa molts i molts anys1 un grup ben peculiar de gent va veure que hi havia massa foscor al món. “Què podem fer?” es preguntaren, “qui ho podrà solucionar?”, rumiava un altre. Animats per la idea d’un senyor anglès, van veure que es podien reunir al voltant d’una espelma per a […]
Diu la llegenda que fa molts i molts anys1 un grup ben peculiar de gent va veure que hi havia massa foscor al món. “Què podem fer?” es preguntaren, “qui ho podrà solucionar?”, rumiava un altre. Animats per la idea d’un senyor anglès, van veure que es podien reunir al voltant d’una espelma per a compartir la seva llum i així, de mica en mica, tornar a il·luminar el món raconet a raconet. Després de compartir la idea de l’espelma van veure que en podien encendre una altra de més petita i portar la llum per tota la contrada i començar a tenir-ne de més petites aquí i allà.
Text: Blanca Hernández Martín, presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya
Va passar un temps i un dia pensant i pensant com fer que la llum arribés més lluny, van decidir aplegar els seus recursos2 per fer una sopa que podrien menjar tots plegats per agafar més forces i així arribar molt més lluny:
“Jo portaré pastanagues, que al meu poble són excel·lents”, va dir un senyor amb barret.
“Jo portaré les patates que cultivem a casa meva!”, va apuntar una noia que vivia a una plana.
“Doncs jo soc de ciutat”, va afegir un altre, “però tinc un amic que per aquesta sopa segur que em regala una gallina…”
I així, de mica en mica, entre totes les persones que s’havien aplegat al voltant d’aquella espelma inicial i després n’havien portat una a les seves poblacions, van aconseguir reunir prou ingredients per fer una sopa ben bona. És cert que no era una sopa de nom francès ni de casa de senyor, però era una sopa bona i nodridora. Així que tothom estava molt il·lusionat amb la idea. Van fer plans i més plans, i cadascú que formava part d’aquest grup va començar a parlar d’aquesta sopa al seu poble o ciutat. Així, la gent que volia participar de l’elaboració del plat va començar a créixer i, és clar, també la llista d’ingredients per a la sopa…
La sopa es va fer tan i tan popular que aviat va començar a haver-hi gent que es volia fer sòcia pro sopa. “Nosaltres també volem que més gent tingui llum i pugui menjar sopa” deia aquesta gent posant diners per fer-ho realitat. I de mica en mica van aplegar diners a cada poble on ja hi feien sopa i també a uns quants on encara no en tenien la recepta però sí curiositat.
Un dia, veient que cada cop la llista d’ingredients era més llarga i el grup de gent més gran, que hi havia moltes espelmes i la recepta ja s’anava complicant, algú va dir:
“I si posem els diners dels socis pro sopa junts i així podem contractar algú que ens pugui ajudar a mantenir la flama, a compartir la recepta i fer la sopa millor?”.
“Bona idea”, van respondre molts,
“I amb això podem fundar AIC, o l’Associació d’Invents Culinaris!3”, va dir una altra persona.
“Sí, creem l’AIC, així ens coordinarem millor!”, va contestar un noi que feia temps que intentava organitzar actes amb el grup del poble del costat.
“I podrem compartir materials de promoció de la nostra fantàstica sopa!”, va respondre una dona encarregada de dissenyar els cartells a la seva població.
“I també estarem menys sols fent aquesta feina!” van dir moltes altres que es van adonar dels avantatges que podria suposar fundar l’AIC.
I vet aquí que aquests grups de gent que encenien espelmes i compartien sopa es van posar d’acord i gràcies a tots ells va néixer AIC per portar la sopa i la flama per tot Catalunya…
Gràcies a això, durant anys i més anys van continuar amb la seva missió, però ja no caminaven sols, ara anaven tots junts i quan algú ensopegava, entre tota la resta l’ajudaven per a poder continuar amb la feina de mantenir les espelmes enceses i portar la sopa a més gent. Van superar obstacles i crisis, van créixer, van compartir i aprendre molt els uns dels altres.
I diu també la llegenda que de mica en mica els orígens de l’Associació d’Invents Culinaris (AIC) va anar caient en oblit fins que només una poca gent els recordava. Però tothom coneixia la feina que feien, i al final, això era el més important.
****
Com tothom sap, les llegendes no són ben bé certes del tot, així i tot tampoc són una invenció que surt del no-res. I si bé aquesta història parla d’espelmes i de sopa, de foscor i de gana, la història que hi ha al darrere és ben certa. Aquells homes i dones que van tenir aquella visió d’unitat i van decidir que seria bona idea tenir un paraigua comú per defensar millor els drets humans al territori, que més endavant, ja als anys noranta, van decidir dotar a AIC (i aquí ja sí que parlem d’Amnistia Internacional Catalunya i no d’un grup d’invents culinaris) d’un NIF propi (és a dir, d’una identitat legal pròpia), que també van posar els fonaments de l’oficina que tenim avui dia, són els que d’alguna manera ens van reglar la possibilitat de ser part d’Amnistia Internacional a Catalunya a l’empara d’AIC que ens aplega a tots i totes.
I ara tenim la sort de poder formar part d’això que en diem AIC de moltes maneres diferents: com a activistes a grups d’acció, locals, universitaris o especialitzats, o com a voluntàries a l’oficina, o formant part d’algun dels comitès d’assessorament i control, o fins i tot com a activistes del Comitè Executiu. I és que totes aquestes són opcions d’activisme que tenim al nostre abast ara mateix, totes igual d’importants i necessàries. D’una manera o d’una altra, podem trobar un bon lloc per desenvolupar la nostra tasca a favor dels drets humans i continuar aprenent en aquesta lluita que compartim, mentre observem la nostra organització des de diferents punts de vista, i així la coneixem millor.
De tant en tant és bo recordar la nostra història i agrair la feina de totes les persones que van construir AIC abans que no arribéssim nosaltres. Serveixi aquesta petita llegenda com a imperfecte homenatge a tothom que va posar els fonaments de la nostra estructura, i a totes les persones que al llarg dels anys han anat sembrant perquè puguem continuar collint els fruits molts anys més.
………………………………………………………….
1 Alguns historiadors diuen que parlem dels anys setanta.
2 Aquests mateixos historiadors diuen que ara parlem dels anys noranta.
3 Pobres historiadors que han de treballar molt per dir-nos que aquestes sigles segurament volen dir una altra cosa…
