Tothom haurà sentit algun cop en la seva vida la dita “En la guerra i en l’amor, tot s’hi val”. Però de la mateixa manera que moltes dites no ens les prenem literalment, amb aquesta hauria de passar el mateix. No, no: a la guerra no tot s’hi val. Text: Ricard Taboada (Comunicació AIC) La […]
Tothom haurà sentit algun cop en la seva vida la dita “En la guerra i en l’amor, tot s’hi val”. Però de la mateixa manera que moltes dites no ens les prenem literalment, amb aquesta hauria de passar el mateix. No, no: a la guerra no tot s’hi val.
Text: Ricard Taboada (Comunicació AIC)
La guerra només pot començar amb l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU o en defensa després d’un atac, una dada que molts països obliden repetidament. Però en el cas que esclati un conflicte armat (aprovat per l’ONU o no) hi ha determinades regles o lleis de la guerra que s’haurien de seguir sempre, ja que el seu incompliment suposa que es cometin atrocitats que es poden considerar com a crims de dret internacional: són els crims de guerra. Aquests darrers mesos, amb l’esclat del conflicte a Ucraïna per l’atac rus, sentim sovint com les parts s’acusen de cometre crims de guerra. Com podem saber que una acció comesa en un conflicte és un crim de guerra? Quina és la seva gravetat? Com es pot perseguir-ne els culpables? Amb quins instruments jurídics?
Què és un crim de guerra?
El Tribunal Internacional de Nuremberg el 1945 va definir com a crims de guerra les greus violacions a les normes i usos de la guerra. Aquesta definició va ser inclosa en el posterior Conveni de Ginebra el 1949 i el 2002 a l’Estatut de Roma que va portar a la creació de la Cort Penal Internacional (CPI), on es va acabar de consolidar la definició de crim de guerra.
L’homicidi intencionat, la tortura, la deportació o el trasllat il·legal o el confinament il·legal de persones, els atacs intencionats contra la població civil i béns civils que no constitueixen objectius militars i el maltractament, la tortura o l’assassinat de presoners de guerra, són només unes quantes de les diverses accions que avui en dia són considerades com crims de guerra d’acord amb l’Estatut de Roma.
En conflictes armats recents i actuals com la guerra a Ucraïna, el Iemen, Mali, Etiòpia i a Síria ja tenim proves que se n’han produït.
Per què no són condemnats més sovint?
Cal recordar que es condemnen persones i no Estats per les violacions de l’Estatut de Roma. És a dir, si un país en guerra comet un crim de guerra els responsables podrien ser l’oficial, el comandament militar o el cap d’estat que va donar l’ordre, igual que la persona que comet el delicte: tots ells es convertirien en candidats per ser condemnats per la Cort Penal Internacional. Aquesta cort és la màxima responsable de perseguir, jutjar i castigar les persones acusades de crims de guerra.
I, donada la importància del seu paper, per què la Cort Penal Internacional no és un organisme més conegut (i reconegut) que, posem per cas, la Comissió Europea? Com és que la Cort no obre els notícies cada nit a les nou si és cert que en tants conflictes es troben atrocitats que es podrien considerar crims de guerra?
La realitat és que hi ha diversos motius. El primer de tots, que ni l’Estatut de Roma ni la Cort Penal Internacional són universals. L’Estatut està ratificat per només 123 països (de gairebé 200) i un país només està sotmès a la jurisdicció de la Cort en el cas que hagi ratificat l’Estatut: és el problema que ens trobem, per exemple, a Ucraïna, ni aquest país ni Rússia en formen part. La jurisdicció de la Cort pot augmentar si estats que sí que han ratificat l’estatut ho demanen a la Cort o si un país que no ho hagi ratificat ho demana al Consell de Seguretat de l’ONU. Encara que en aquests casos la Cort pot exercir les seves funcions sense cap obstacle, també és cert que la seva resposta als crims comesos seria molt més lenta i menys eficaç que si la Cort fos realment universal.
En tot cas, si la Cort troba culpables determinades persones d’haver comès crims de guerra, però aquelles persones es troben en estats que no han ratificat l’estatut, llavors no poden ser traslladades a l’Haia als Països Baixos per ser jutjades, tal com va passar amb Omar Al-Bashir (Sudan). Això fa pensar que en el context de la guerra a Ucraïna, és molt poc probable, o si més no, molt complicat, que el desenllaç del conflicte acabi amb Vladímir Putin davant d’un tribunal.
Què hauria de canviar?
Per començar els crims de guerra no passarien si la guerra no existís. És cert que fer desaparèixer les guerres completament sembla utòpic avui dia, però demanar als estats que inicien conflictes armats que aquests sempre s’emmarquin en el que diuen el dret internacional i l’ONU, ajudaria, i molt. Quan es parla específicament de crims de guerra, seria un gran avenç que tots els estats ratifiquessin l’Estatut de Roma per poder així convertir la Cort Penal Internacional en una institució realment universal, que sigui capaç de condemnar qualsevol persona violi les regles de la guerra cometent crims i atrocitats. A la guerra no tot s’hi val: hi ha unes lleis, i s’han de complir.
