A Amnistia Internacional teníem un tema pendent: parlar de cures i, més enllà d’això, entendre que han de ser el fil conductor de la nostra feina i de la forma amb què ens relacionem a l’organització. Llegit així pot semblar de calaix: com pot una organització de drets humans funcionar sense tenir les cures com […]
A Amnistia Internacional teníem un tema pendent: parlar de cures i, més enllà d’això, entendre que han de ser el fil conductor de la nostra feina i de la forma amb què ens relacionem a l’organització. Llegit així pot semblar de calaix: com pot una organització de drets humans funcionar sense tenir les cures com a eix? Com parles de dignitat o d’igualtat sense que les cures hi siguin presents de forma explícita? Doncs bé, ens hem adonat que les cures hi eren, però sense reconèixer-les com a tal i, per tant, sense donar-los el pes que mereixien.
Text: Alba Herrera (Activisme AIC)
Ens agrada dir que som una organització de persones que treballen per a persones. Persones activistes que dediquen el seu temps, energia, talent… a reclamar els drets d’altres persones. I rere aquest «treball» hi són, hi han de ser, les cures. No només cap a les persones per a qui treballem, sinó també cap a nosaltres mateixes. La lluita pels drets humans, malauradament, no s’acaba mai: sempre hi ha reptes per afrontar, fites a aconseguir. I això pot ser esgotador. Canviar el món s’assembla força a una marató, però una marató sense final. L’activisme és un camí que dura tota la vida. Per això hem de procurar trobar un equilibri per garantir el benestar de les persones activistes. Els drets humans serveixen per millorar i garantir les condicions de vida dels éssers humans, incloses les activistes. Cuidar-nos també enforteix el nostre moviment, i això a vegades se’ns oblida.
Però si parlem d’activisme, també parlem d’allò que és col·lectiu, del grup de persones que es coordinen i actuen juntes per un món més just. I les cures també han de ser presents entre nosaltres: en la forma en què ens relacionem, parlem, ens coordinem i tenim en compte la realitat dels altres. Al cap i a la fi, l’activisme va més enllà de les campanyes, les accions, les reunions… L’activisme també esdevé vincle, significa formar part d’un moviment de persones que, juntes, volen canviar el món. I no podem perdre de vista com d’important és sentir-se bé i a gust entre companyes. Com d’importants són els lligams que establim entre nosaltres.
Amb la pandèmia i totes les limitacions i els canvis socials que s’han anat instaurant hem perdut part d’aquest component relacional i de grup que tant ens agrada i és essencial per a la motivació de les activistes. Ens trobem a faltar, i la pantalla sovint és un espai fred i poc estimulant. Sembla que ens cal tornar al contacte, al caliu personal, a veure’ns les cares i retrobar aquestes estones per deixar espai també a les relacions socials.
Així que dissabte passat vam decidir posar fil a l’agulla i fer lloc a allò important: cuidar-nos, trobar-nos i dedicar-nos temps. Vam organitzar un Dinar de Tardor, un espai on els únics requisits eren portar un plat per compartir amb la resta i venir amb ganes de gaudir d’una estona plegats. Sense ordre del dia, sense documentació, sense formacions ni discursos. Només les activistes, juntes, amb bon menjar i bona música en directe. Ah, sí! I també un petit espai per a l’activisme, on vam poder reivindicar que la lluita contra el canvi climàtic també té a veure amb els drets humans. Perquè tenim claríssim el que ens uneix i el que ens motiva a continuar: la nostra lluita per un món més just! Per tal de canviar el món hem de ser capaces primer de cuidar-nos entre nosaltres. Allò que es diu (i que hem comprovat que és del tot cert): si volem transformar el món (cuidar-lo!) hem de començar per nosaltres mateixes.
