A la deriva en el Mediterrani

A la deriva en el Mediterrani, a mercè del destí i de les onades. Durant 19 dies. És el tenps que els governs europeus van deixar 49 persones, entre les quals nens i nenes, fins que, finalment, van ser rescatades al mar. Tristament no és la primera vegada que això passa, i amb tota probabilitat no serà l’última, pel fet d’haver delegat el control de les fronteres europees en les autoritats líbies, combinat amb un sistema que no estableix un repartiment just de les responsabilitats sobre els sol·licitants d’asil a tot Europa. Així, s’ha creat una situació en la qual s’abandona persones migrants i sol·licitants d’asil, a la deriva a la Mediterrània.

Text: Lucía Foraster Garriga

Problemes que cal abordar

En primer lloc, el sistema de Dublín, en virtut del qual el primer Estat membre de la Unió Europea (UE) on arriba una persona sol·licitant d’asil és el responsable d’examinar-ne la sol·licitud, allotjar-la durant el procés, integrar-la en cas que es vegi reconeguda la seva sol·licitud i retornar-la al seu país si la seva sol·licitud de protecció és denegada.

Davant la inexistència de mecanismes de solidaritat per compartir aquestes responsabilitats, els estats fronterers han decidit impedir cada cop més l’entrada al seu país de sol·licitants d’asil, fins i tot quan això significa exposar-los a riscos mortals i incomplir obligacions internacionals.

D’aquesta manera, persones refugiades i migrants han quedat a mercè de la seva sort a la mar Mediterrània, durant hores, dies o fins i tot setmanes. Moltes han acabat morint. A partir de 2013, alguns països de la UE van emprendre operacions navals que van salvar milers de vides. No obstant, en els darrers anys, van retirant-se de forma creixent d’aquest compromís. Per cobrir aquest buit, diverses ONG han enviat vaixells a rescatar persones, segons el que estableix el dret internacional marítim. Ara, també se les deixa a mercè de la seva sort, negant-los el permís per atracar a Europa després que hagin rescatat persones, especialment a Itàlia i Malta.

En segon lloc, l’acord amb Líbia. Interessats a bloquejar la migració, els governs europeus van inventar-se una alternativa per evitar les seves obligacions legals: van donar suport a la Guàrdia Costanera de Líbia per interceptar persones al mar i retornar-les a Líbia. Això incloïa la provisió d’embarcacions, entrenament i assistència en la planificació i coordinació d’operacions dins d’una regió de recerca i salvament de Líbia a la Mediterrània central, on es produeixen la majoria dels naufragis. Així, es cedia a les autoritats líbies la responsabilitat de coordinar les operacions de salvament a la zona i d’ordenar als vaixells de salvament on desembarcar les persones. Ara, la Guàrdia Costanera Líbia pot interceptar persones en perill al mar i retornar-les a Líbia, on dones, homes, nens i nenes són detinguts arbitràriament, torturats, violats i explotats.

Com a conseqüència, els rescatats no es poden traslladar a Líbia, perquè és il·legal i inhumà, o a Europa, perquè els governs europeus rebutgen el desembarcament.

En tercer lloc, la distorsió del debat sobre la migració per tal d’obtenir un benefici polític. El 2018 van creuar la Mediterrània 114.000 persones refugiades i migrants. Tenint en compte que a la UE hi viuen més de 500 milions de persones, això està lluny de ser la “onada” de persones que volen fer-nos creure. A més, no hi ha dubte que el nombre de travessies marítimes ha caigut en picat. Malgrat aquests fets, alguns governs segueixen insistint que Europa afronta una “crisi” i que les persones migrants i refugiades representen una amenaça. Fomentar la divisió i alimentar l’odi contra les persones estrangeres, a més de culpar la UE de tot malgrat que són els governs nacionals els que estan creant els problemes, és una estratègia que utilitzen uns polítics més interessats a obtenir vots que a resoldre la situació.

Per on passa la solució?

Per abordar una situació tan complexa, els governs europeus han de treballar plegats en una solució conjunta que funcioni per a tots els Estats i que, sobretot, funcioni per a les persones. Si volen que hi hagi menys viatges irregulars a Europa, han d’obrir vies segures i legals per viatjar i poder demanar asil, buscar feina o reagrupar-se amb els familiars. Això no vol dir eliminar els controls fronterers, sinó ampliar les vies segures i regulars i millorar la gestió de la migració. Com és lògic, algunes persones seguiran creuant el mar en embarcacions inadequades, de manera que Europa ha de comptar amb un mecanisme per respondre-hi. Això implica tenir vaixells de salvament suficients, però també establir un mecanisme ràpid i predictible de desembarcaments d’acord amb el dret internacional, i un sistema just de repartiment de la responsabilitat entre els països de la UE sobre les persones que sol·liciten asil.

Quan els governs europeus treballin amb les autoritats líbies, han de posar l’accent en la promoció de la protecció dels drets, inclosos els de les persones refugiades i migrants. El suport i l’ajuda d’Europa a Líbia ha d’ajudar a posar fi a la dependència de la detenció, a assegurar la llibertat immediata de totes les persones detingudes arbitràriament i a garantir que les persones refugiades poden ser reassentades en un país segur.

Com va afirmar Dimitris Avramopoulos, comissari de la UE de Migració, Afers d’Interior i Ciutadania, durant el desastre del Sea-Watch / Sea-Eye: “La Unió Europea es basa en valors humans i en la solidaritat. I si no es defensen els valors humans i la solidaritat, no és Europa”. Dit això, hem de posar límit a la retòrica que demonitza les persones refugiades i migrants i als qui intenten ajudar-les només per obtenir un benefici polític. Són molts els homes i les dones europeus que creuen que cal salvar vides al mar, que volen un sistema d’asil més just i una governança més justa de la migració, i que volen garantir que es protegeixen i no es redueixen els drets de les persones que migren a Europa.