Malgrat que és un tema que ara es troba lluny del focus mediàtic, tothom coneix el drama que s’ha viscut a les residències de gent gran durant la pandèmia. No només per l’elevat nombre de morts, més de 9.000 a Catalunya, sinó també per les vulneracions de drets que han sofert els nostres avis i […]
Malgrat que és un tema que ara es troba lluny del focus mediàtic, tothom coneix el drama que s’ha viscut a les residències de gent gran durant la pandèmia. No només per l’elevat nombre de morts, més de 9.000 a Catalunya, sinó també per les vulneracions de drets que han sofert els nostres avis i avies.
Text: Eduard Martínez, responsable de Relacions Institucionals d’AIC
Des d’Amnistia Internacional treballem perquè hi hagi accés a la veritat i a la reparació de les víctimes del que s’ha viscut a les residències i per impulsar un nou model basat en la protecció dels drets humans.
Des d’Amnistia Internacional mai hauríem pensat que les residències de gent gran es convertirien en una prioritat per a la nostra organització. La investigació i la denúncia de l’impacte de la pandèmia a les residències de la gent gran ha estat part del nostre treball per la defensa i protecció del dret a la salut.
Som conscient que cap sistema sanitari i social estava preparat per fer front a una pandèmia d’aquesta magnitud. No obstant això, la situació que va patir la gent gran a les residències (milers de morts i vulneracions de drets) no es pot desvincular de dos factors clau: d’una banda, les retallades de pressupost del sistema sanitari públic durant els 10 últims anys. Les deficiències ja presents han exacerbat les conseqüències d’una pandèmia. D’altra banda, les mesures adoptades per les autoritats públiques, estatals i autonòmiques per respondre a la pandèmia als centres geriàtrics, han estat ineficients, inadequades i han vulnerat els drets humans.
Durant la primera onada, les decisions preses van vulnerar almenys 5 drets humans: el dret a la salut, a la no discriminació, a la vida privada i familiar, el dret a la vida, i al dret a una mort digna. A la pràctica això va suposar que les persones residents no van rebre el tracte ni les cures mèdiques adequades, van ser discriminats del seu dret a la salut en negar-les el trasllat als hospitals, van ser aïllades a les seves habitacions sense supervisió externa, privades del contacte personal o telemàtic amb les seves famílies, i moltes van morir sense l’acompanyament mèdic i sense poder acomiadar-se dels seus familiars.
Persones abandonades
Aquests fets ens els van relatar els més de 40 familiars, treballadores i directors de residències que vam entrevistar per l’elaboració de l’informe «Abandonadas a su suerte». Malgrat que el treball de la nostra organització és documentar i denunciar violacions de drets humans, aquesta investigació va ser especialment dura per la proximitat dels fets, la impotència i la culpabilitat dels familiars que pensaven que podien haver fet més per protegir els seus pares/mares, avis i àvies.
Després de la primera onada, hem fet seguiment de la situació a les residències, concretament durant la 2a (febrer) i la 5a onada (l’estiu). Vam alertar a les autoritats que no podien abaixar la guàrdia en la protecció dels drets de la gent gran. Malgrat que es van introduir millores, com les derivacions hospitalàries, la protecció del personal i residents i la celeritat del procés de vacunació, vam continuar amb preocupacions sobre la repetició dels errors de la primera onada. En plena 6ª onada continuem insistint a no abaixar la guàrdia i aplicar les mesures necessàries per protegir les persones residents.
En l’actualitat el nostre treball se centra a garantir la rendició de contes de les vulneracions de drets i promoure un nou model residencial. Pel que fa, a la rendició de comptes, des d’Amnistia Internacional coneixem la importància dels processos institucionals d’accés a la veritat i reparació de les víctimes de vulneracions de drets humans. Molts familiars i entitats van acudir als tribunals a la recerca de justícia, el resultat ha estat que la majoria de denúncies han estat arxivades, i només unes poques segueixen sota investigació. Des de les entitats hem demanat a l’administració i a la fiscalia major diligència a l’hora d’investigar les queixes i les denúncies presentades.
Davant del poc recorregut dels procediments judicials, vam apostar per la creació d’una comissió parlamentària que recuperes el treball fet a la legislatura passada, ja que consideràvem que era un òrgan amb competències i importància suficients, per garantir de rendició de comptes i els drets a la veritat i la reparació a les víctimes i els seus familiars i d’extreure lliçons per establir un nou model residencial. Malauradament, el Parlament de Catalunya va rebutjar la creació de la comissió i té pendent la creació d’un grup de treball en aquest sentit. Esperem que el seu treball serveixi per impulsar una auditoria sobre el grau amb què es van incomplir les obligacions de l’administració, estatal i autonòmica, i donar veu i participació de les entitats de familiars i organitzacions de la societat civil.
Compareixença parlamentària
Per aquestes raons, dimecres 22 de desembre compareixerem a la comissió de drets socials del Parlament de Catalunya per exposar les nostres recomanacions recollides a «Leyes que protejan a las personas mayores» per tal d’establir les bases per a un nou model residencial. Cal una llei per harmonitzar i evitar arbitrarietats, que la sort de les persones residents no depengui de la direcció o gestora del centre. També que serveixi per blindar la protecció de drets de les deficiències i mesures del passat perquè no tornin a passar els errors durant la pandèmia. Un nou sistema de cures de llarga durada amb un enfocament interseccional, on s’integrin els àmbits de la salut i de serveis socials, amb una mirada de gènere i de drets humans.
La pandèmia ha de servir com a punt d’inflexió per repensar el model residencial i per enfortir la protecció dels drets de la gent gran. En les nostres entrevistes amb els familiars de les víctimes es repetia una idea comuna «No podem tornar enrere per evitar el sofriment i les morts dels nostres familiars, però és necessari saber allò que va passar, i lluitar per canviar les residències de gent gran perquè, possiblement, en un futur serem nosaltres qui hi passarem els últims anys de la nostra vida”.
No hem de perdre de vista mai que la gent gran que viu a les residències són titulars de drets, independentment de la seva edat o grau de dependència. Viure en una residència no pot ser una circumstància privativa dels seus drets humans.
