Fa tot just uns dies, la Júlia s’incorporava al nostre equip (benvinguda, Júlia!!) i sorgia el típic comentari de quants anys portàvem per la casa. I resulta que en el meu cas, això ja són uns quants anys i moltes batalletes… Però sobretot això significa un abans i un després del que era i és […]
Fa tot just uns dies, la Júlia s’incorporava al nostre equip (benvinguda, Júlia!!) i sorgia el típic comentari de quants anys portàvem per la casa. I resulta que en el meu cas, això ja són uns quants anys i moltes batalletes… Però sobretot això significa un abans i un després del que era i és l’oficina d’AIC i l’organització en el seu conjunt.
Text: Alícia Artiaga, responsable d’Administració i Finances d’AIC
Quan vaig aterrar a Amnistia Internacional Catalunya, després d’un procés de selecció de menys d’una setmana i quan ja no hi comptava, ho vaig fer amb moltes ganes, però sobretot amb moltes expectatives i molts interrogants. Serà aquest el meu lloc? Hi encaixaré? Estaré a una alçada d’una organització com aquesta? I el que em vaig trobar va ser una oficina senzilla, amb un equip molt petit, en què tot funcionava amb molt bona voluntat i amb brots incipients del que acabaria sent, però quedava molt de camí per endavant. Tan sols calia posar-s’hi.
I per on començar?? Doncs per la meva pròpia taula. Calia replantejar des de zero la posició, dotar-la de la sistemàtica i el rigor que la tasca requereix, crear les eines de treball i control necessàries per poder donar resposta als requeriments d’informació interns i externs, fer-la més polivalent. Punt de partida del procés d’aprenentatge continu en què seguim treballant, per millorar i fer cada cop més eficient i efectiva la feina entre bambolines.
Però si realment volíem que l’oficina fos el que necessitava l’entitat, calia replantejar-ne l’estructura. Ni tan sols existien posicions que ara ens semblen imprescindibles per al desenvolupament de la nostra feina com són Activisme i Relacions Institucionals. Projectes pilot en ambdós casos, el temps i la bona feina feta per les persones que han ocupat aquests dos llocs han legitimat aquelles apostes inicials que no tothom acabava de veure clares. I ens han permès tenir molt més impacte del haguéssim tingut si no fos així. L’actual campanya #MésControl n’és un bon exemple.
Paral·lelament, Comunicació i Coordinació anaven consolidant el seu espai. Nous canals, nous formats, noves audiències. Augmentar la presència i ressò de l’organització en diferents àmbits. Passar del paper al món digital. Gestionar la immediatesa dels nous temps. Fer front als mals moments per sortir-ne amb força i determinació. Adaptar-se als canvis, tant si són anunciats com sobrevinguts. Treballar amb la gent de la casa per reforçar la pròpia organització. Poder ser presents i que se’ns escolti en l’espai de creació de les polítiques socials.
Un creixement que ens fa més fortes i amb més capacitat
En aquests més de quinze anys, la família ha crescut (en el sentit literal del terme), jo he crescut, però el més important, AIC ha crescut. Compta amb un equip amb força i capacitat per poder fer, encara més, molta i bona feina. Us puc ben assegurar que podeu posar la mà al foc per totes i cadascuna de les persones que el conformen.
Però tot plegat no tindria sentit si no fos per la implicació de la gent que segueix comprometent-se i apostant per la lluita pels drets humans, per qui fa un pas endavant i decideix esdevenir activista i fer d’Amnistia Internacional el que és. Un moviment en què tothom hi té el seu espai i en què tothom pot col·laborar, pot fer que les coses canviïn. Si encara no t’has decidit, ara és un bon moment!
