Assumim, de manera general, l’organització social en què vivim com l’opció més adequada de convivència. L’individualisme que comporta la nostra, efectivament, té avantatges i desavantatges. També la societat consumista que se’n desprèn. Ara bé, el mercat de béns i serveis al qual, gairebé tothom, no només hi participa, sinó que desitja participar-hi activament, no pot […]
Assumim, de manera general, l’organització social en què vivim com l’opció més adequada de convivència. L’individualisme que comporta la nostra, efectivament, té avantatges i desavantatges. També la societat consumista que se’n desprèn. Ara bé, el mercat de béns i serveis al qual, gairebé tothom, no només hi participa, sinó que desitja participar-hi activament, no pot incloure éssers humans.
Text: Anna Casal Vilasetrú (Comunicació AIC)
El tràfic de persones s’acostuma a visualitzar com un afer molt aliè a nosaltres, al nostre dia a dia. “És cosa dels països de l’Est”, “és cosa dels països asiàtics”, solem dir. Ara bé, tot i que l’Estat espanyol durant els darrers anys ha anat adaptant la legislació a les exigències que emanen del dret internacional dels drets humans, el tràfic de persones continua sent una realitat, sobretot —tot i que, no únicament— a les costes del Mediterrani, Ceuta i Melilla.
El Pla de Contingència contra la Violència de Gènere davant la Crisi de la Covid-19 del Ministeri d’Igualtat del Govern d’Espanya va reconèixer, per primera vegada, que les organitzacions especialitzades i altres organismes públics, més enllà de la policia, podien acreditar situacions de risc de tràfic de persones per a l’explotació sexual, donant resposta a una de les exigències que ja portàvem temps demanant des d’Amnistia Internacional.
Tanmateix, això no ens ha de fer perdre el focus: S’ha de garantir formació especialitzada, amb perspectiva de gènere, per a detectar possibles víctimes, a les unitats policials, el personal de l’administració pública i, en resum, a qualsevol persona treballadora que pel seu treball diari hagi d’entrar en contacte amb possibles víctimes.
Cadenes invisibles
Perquè sí, encara ara, els estereotips de gènere afecten negativament a la identificació de les víctimes. A l’informe Cadenas Invisibles: identificación de víctimas de trata en España (2020), per exemple, s’exposava la preocupació del fet que els funcionaris policials només consideressin estar davant d’una dona víctima de tràfic quan complís certs clixés corresponents a un determinat imaginari, com ara existència de violència física, falta de llibertat de moviment, carència de documentació, etc.
D’altra banda, la manca de dades sobre la veritable dimensió del tràfic de persones per a l’explotació sexual compromet seriosament l’adopció de les mesures de lluita enfront d’aquest. Ara bé, s’estima que podria ser equiparable, en volum, al tràfic d’armes o de drogues. Només una llei específica que englobi els vectors que es troben clarament vulnerats per l’existència d’aquest tipus de mercat pot englobar mesures de lluita efectives: és imprescindible l’aprovació d’una Llei Integral contra el Tràfic d’Éssers Humans amb perspectiva de drets humans, gènere i infància.
No importa el bàndol polític, o els valors i ideologia defensats, es tracta d’una qüestió bàsica de respecte vers la condició humana. Com a membres de la societat, no podem deixar que una part d’aquesta es converteixi en objecte de compravenda.
