Edició: Laura Vidal Des que l’ONU va adoptar la declaració que protegeix els defensors i defensores de drets humans el 1998, gairebé tots els dies, alguna persona ha estat assassinada o sotmesa a desaparició forçada pel fet de denunciar injustícies. Són professionals dels dret, periodistes, ecologistes, professors i moltes altres persones, les qui alcen la […]
Edició: Laura Vidal
Des que l’ONU va adoptar la declaració que protegeix els defensors i defensores de drets humans el 1998, gairebé tots els dies, alguna persona ha estat assassinada o sotmesa a desaparició forçada pel fet de denunciar injustícies.
Són professionals dels dret, periodistes, ecologistes, professors i moltes altres persones, les qui alcen la veu en la defensa dels drets, i és la gent amb interessos poderosos qui fa el possible perquè ningú s’interposi en el seu camí.
El número de víctimes cada any, està en augment, i resulta gairebé impossible que les famílies i amics de les víctimes obtinguin justícia, i molts casos segueixen sense ser resolts després de molts anys.
L’efecte en el conjunt de la societat és terrible, ja que imagina que pertanys a un grup marginat i t’assabentes que acaben de matar una persona que defensava els teus drets, i a més, els seus assassins probablement quedaran impunes.
És per això que és important no permetre que els estats amaguin aquestes agressions.
Per celebrar el Dia dels Drets Humans, Amnistia Internacional expressa el seu suport cap a defensors i defensores i les seves famílies, i crida l’atenció de cinc assassinats sense resoldre:
Munir Said Thalib
Munir Said Thalib, era advocat de drets humans indonesi. El dia 7 de setembre de 2004, va embarcar en un avió a Jakarta amb destinació a Amsterdam, però mai va arribar al seu destí, ja que durant el vol li van subministrar una dosi letal d’arsènic que el va matar abans d’aterrar.
Era un dels defensors més coneguts d’Indonèsia, i la tasca que feia a favor de persones sotmeses a desaparició forçada i en destapar violacions dels drets humans per part de les forces de seguretat indonèsies, el posava en constant perill i sabia que s’arriscava la vida. Un any abans, havia esclatat una bomba a l’exterior de casa seva. I després de la seva mort, la seva esposa Suciwati, va seguir rebent amenaces, com un paquet que contenia el cap d’un pollastre i una nota advertint-li que no impliqués l’exèrcit en les investigacions.
Tot i que hi ha tes persones condemnades per la participació en la seva mort, els responsables de planificar el seu assassinat encara no han estat portats davant la justícia.
Natalia Estemírova
Natalia Estemírova era defensora dels drets humans i periodista. El matí del 15 de juliol de 2009, va sortir del seu apartament a Grozni, la capital de la república de Txetxènia, al sud de Rússia, per anar a treballar. Quan es dirigia cap a la parada d’autobús, uns homes armats sense identificar la van arrossegar a l’interior d’un vehicle i se la van emportar. El seu cos va ser trobat en una cuneta, amb ferides de bala al pit i el cap.
Natàlia era una de les principals defensores dels drets humans de Rússia. Havia documentat greus violacions de drets humans perpetrades en el segon conflicte txetxè, com tortures, execucions extrajudicials i desaparicions forçades. Per dur a terme aquesta tasca s’havia enfrontat a constants amenaces i intimidacions de les autoritats txetxenes.
Les autoritats federals van obrir una investigació, i hi va haver promeses al més alt nivell -per part del llavors president, Dmitri Medvedev- que l’assassinat es resoldria. No obstant això, més de vuit anys després, no hi ha cap progrés en la investigació que permeti esbrinar qui la va matar. Tampoc no s’ha abordat la possible implicació de les autoritats en la seva mort, els autors segueixen en llibertat.
Hande Kader
Hande Kader era activista transgènere. El 12 d’agost de 2016 va ser trobat a Istanbul el seu cos després de portar dies desapareguda. Havia estat violada, mutilada i cremada. Hande era treballadora sexual i l’última vegada que l‘havien vist pujava a un cotxe, pel que sembla, amb un client.
A Turquia, igual que en molts altres països, la discriminació i la marginació associades al treball sexual converteix en blanc d’atacs a les persones que realitzen tasques d’activisme en favor dels drets dels treballadors i les treballadores sexuals. Aquesta discriminació es multiplica quan es tracta de treballadors o treballadores sexuals que són transsexuals.
Turquia té un dels índexs d’assassinat de persones transsexuals més alts d’Europa. Hande destacava especialment. El 2015 l’havien fotografiat, plorant però en actitud desafiant, davant els agents de policia que llançaven gas lacrimogen i projectils de gas pebre per dispersar la marxa de l’Orgull LGBTIQ d’Istanbul.
Més d’un any després de la mort de Hande, ningú no ha estat processat. Mentrestant, la situació de lesbianes, gais, bisexuals, persones transgènere, intersexuals i queer (LGBTIQ) a Turquia segueix empitjorant. El 2017 es va tornar a prohibir la celebració de la marxa de l’Orgull d’Istanbul.
Xulhaz Mannan
Dhaka d’Xulhaz Mannan era un conegut activista sobre temes LGBTIQ a Bangladesh. A l’abril de 2016, uns homes armats amb matxets van irrompre el seu apartament i el van matar a ell i a un company.
Xulhaz va ser fundador de l’única revista de Bangladesh dedicada a temes LGBTIQ, un atrevit projecte en un país on les relacions sexuals entre persones del mateix sexe són il·legals. Es creu que els seus agressors pertanyien a Ansar al Islam, el mateix grup extremista responsable d’infinitat d’agressions semblants contra persones que promouen l’ateisme, el feminisme, la ciència i altres assumptes seculars en els seus blocs.
Més d’un any després de l’agressió, i malgrat les proves que inclouen declaracions de testimonis presencials i imatges de càmeres de videovigilància, cap persona ha estat acusada de cometre els assassinats. A més d’aquesta lentitud en la resposta policial, el govern ha atribuït la culpa a les víctimes. Poc després de l’assassinat d’Xulhaz, un ministre del govern va declarar que els moviments que promouen el “sexe contra natura” no estan permesos en la societat Bangladesh.
La reticència o la manca de voluntat per buscar i acusar els assassins de d‘Xulhaz transmet un missatge demolidor a activistes LGBTIQ i a altres persones que amb la seva tasca qüestionen les estructures socials, les pràctiques nocives i els estereotips de gènere, i fomenta que es produeixin nous atacs contra elles.
Sikhosiphi “Bazooka” Rhadebe
Sikhosiphi Rhadebe era ecologista i defensor dels drets humans sud-africà, més conegut com “Bazooka”.
El 2016, li van dir que estava en el primer lloc d’una “llista negra”, i hores després, dos homes que van arribar a casa seva afirmant que eren policies li van disparar vuit vegades al cap.
“Bazooka” portava decennis lluitant contra el projecte d’una empresa australiana d’obrir una mina d’extracció de titani en terres comunals. Era president d’una organització denominada Comitè de Crisi Amadiba, que sostenia que el projecte destruiria el medi ambient, contaminaria l’aigua potable i desallotjaria centenars de persones de les seves terres ancestrals.
Fins ara, ningú ha respost davant la justícia per la mort de “Bazooka”, fet que augmenta el perill per a altres persones que realitzen tasques d’activisme contra la mina. Nonhle Mbuthuma, un dels seus companys, va afirmar que la impunitat de l’homicidi de “Bazooka” havia perpetuat un cercle viciós de por i violència, i va afegir: “s’ataca les persones que podrien desacreditar el govern […] i es soscava el seu treball “.
És per aquests casos, entre milers, que Amnistia Internacional fa campanya per assegurar que es faci justícia. Aconseguir que els responsables siguin posats en mans de la justícia els ho devem a totes aquestes persones valentes a qui la lluita pels drets humans els va costar la vida.
